El poder polític contra la veritat i l’humanisme
BarcelonaArthur Schnitzler no va poder estrenar El professor Bernhardi a la Viena del 1912 per la censura. L’hi van prohibir al·ludint manca de qualitat literària (!) i perquè atemptava contra el nacionalcatolicisme que ostentava el poder en aquells temps. Si la valoració literària de l’època és tan absurda com el comportament de la Fiscalia i l’Audiència de Madrid en el cas dels titellaires, la persecució, judici i condemna d’un metge per haver impedit que un capellà manllevés amb la seva presència els últims moments de felicitat d’una noia terminal exemplifica la utilització perversa del sistema polític per assolir els seus objectius passant per sobre de l’humanisme, la veritat i la justícia.
El suposat error del professor Bernhardi, director d’una institució privada i metge del príncep, s’exagera i amplifica per convertir una decisió estrictament mèdica, i per tant humana, en un casus belli per atacar i desprestigiar els que no combregaven amb la doctrina única.
El professor Bernhardi és un heroi vençut, amb una dignitat i una obstinació que ens recorden les del doctor Stockmann d’ Un enemic del poble, aquí marcades per una certa suficiència. Un personatge ideal per a un Lluís Homar amb presència i autoritat. Punyent la trobada amb el capellà (religiosament en el seu paper, Albert Prat), tota una lliçó filosòfica. Fantàstic el segon diàleg amb el ministre de Culte i Educació: Flint també és metge i antic company de Bernhardi, domina l’eloqüència i la demagògia i té clar que el fi justifica els mitjans (Manel Barceló està esplèndid i exhibeix una envejable naturalitat). Desafiant, el cirurgià grimpador i arribista de Joel Joan.
Schnitzler denuncia els mecanismes del poder amb una confrontació filosòfica magníficament elaborada que ens arriba en una excel·lent traducció del gran Feliu Formosa i amb una versió àgil i eficaç de Lluïsa Cunillé (l’original té una durada de cinc hores; aquesta, de tres). És un text que dóna gust de sentir. Una festa del llenguatge servida amb claredat i credibilitat per un bon bouquet d’intèrprets. La bona direcció de Xavier Albertí aconsegueix que les tres hores de funció passin volant, malgrat que l’inhòspit escenari de la Sala Gran no li és del tot escaient a l’obra.
És una proposta per als que els agrada escoltar, per als que gaudeixen amb un teatre ben fet i amb compromís humà i ideològic. Teatre d’idees. Gran teatre.
