Publicitat
Publicitat

'Brave' és la primera cinta de l'estudi d'animació amb un personatge femení al capdavant

La princesa guerrera de Pixar

Torna l'estudi que ha canviat l'animació moderna. Pixar introdueix a Brave per primera vegada una protagonista femenina: una princesa escocesa que no té cap interès a esperar l'arribada del príncep blau.

Un dels aspectes en què sempre havia destacat Pixar -l'estudi d'animació que va reescriure la història de l'animació a partir de Toy story (1995)- era l'atreviment a l'hora d'escollir els protagonistes de les seves pel·lícules. A Bichos (1998) eren uns insectes, a Wall-E (2008) un robot solitari i gairebé mut, a Monsters S.A . (2001) dues criatures d'una dimensió paral·lela, a Ratatuille una rata cuinera... Si fins i tot Up (2009) estava protagonitzada per un avi de més de 80 anys, quan la vellesa és el gran tabú del cinema comercial!

Sota aquesta òptica l'elecció d'una noia bonica i jove com a protagonista de la seva última producció, Brave (Indomable) , que avui s'estrena en doble versió castellana i catalana, pot semblar una aposta conservadora i encara més quan la noia és una princesa escocesa a punt de casar-se amb un dels tres hereus dels regnes veïns. Pixar s'havia distingit sempre per fugir dels tòpics de l'animació made in Disney i les seves històries de princeses i contes de fades. Ara, però, s'endinsa a fons en aquest univers i en surt indemne.

La Mèrida, la protagonista, pot ser una princesa de les highlands escoceses, però, per damunt de tot, és una adolescent rebel, que vol fer la seva i creu sincerament que l'esport favorit de la seva mare és portar-li la contrària. La Mèrida prefereix disparar l'arc i muntar a cavall abans que complir els deures del seu càrrec. Davant la perspectiva poc atraient d'un matrimoni polític que hauria de garantir l'estabilitat del regne, la princesa s'escapa de casa i va a parar a la cabana d'una bruixa amb una particular fixació amb els óssos.

A diferència d'altres princeses de la factoria Disney, tant les clàssiques de Blancaneu i els set nans (1937) o La Ventafocs (1950) com les més modernes de La Sireneta (1989) o Embolicats (2010), la protagonista de Brave qüestiona la seva condició principesca i desafia les lleis del regne. No és pas que sigui republicana: la insubmissió monàrquica passa per la rebel·lió d'una filla davant l'autoritat d'una mare embarcada en la difícil tasca d'educar una adolescent.

La importància d'un pentinat

Brave és també la primera pel·lícula de Pixar ambientada en el passat. L'habitual inventiva visual de l'estudi es trasllada a una Escòcia medieval, amb un paisatge de cims borrascosos, boscos màgics i rotllanes de megàlits, així com elements del folklore celta com ara els esperits. Pixar imprimeix tanta força visual i dinamisme en la creació de l'escenari com en el disseny dels personatges principals.

Els cabells pèl-rojos i arrissats de la Mèrida, tan salvatge com ella mateixa, ha estat un dels reptes més grans de la producció: més de 1.500 flocs de cabells esculpits de manera individual. Tant la composició facial de la princesa com la de la seva mare, la reina Elinor, destaquen pel seu realisme, en contrast amb la caracterització dels personatges masculins del film, molt més exagerats i caricaturescs. Es tracta, és evident, d'una història de mares i filles, en què els homes formen part del paisatge de fons. Un gest, si més no, força subversiu en el context dels contes de fades. Com ho és també que un personatge important es transformi en ós com a conseqüència d'un encanteri i que, per variar, la princesa no sigui la víctima de torn, sinó qui ha resoldre l'entrellat i anul·lar l'encanteri.

On és l'humor?

Es nota que després del fracàs artístic i crític de Cars 2 -no pas comercial: les joguines de la pel·lícula es venen com rosquilles i fa poc que s'ha inaugurat un parc temàtic dedicat a l'univers Cars - Pixar ha intentat recuperar amb Brave el lideratge en el món de l'animació. I ho ha fet jugant les seves cartes guanyadores: l'excel·lència tècnica en l'apartat visual i un gran talent per humanitzar els personatges i fer-los pròxims a l'espectador sense caure en el sentimentalisme.

L'aposta, tanmateix, arracona a un segon pla l'humor, subjecte a les esporàdiques intervencions dels germans petits de la Mèrida, tres bessons trapelles i destructius. Potser és fruït de l'evolució de l'animació comercial, cada vegada més bolcada a captar el públic adult, però la pel·lícula es permet prescindir durant estones molt llargues de gags i elements còmics. Es troba a faltar l'equilibri perfecte entre comèdia, acció i tendresa de Toy story 3 o l'emoció estoica d' Up . Aquí la balança es decanta clarament en favor del melodrama familiar, sense la riquesa i varietat d'altres films de Pixar.

Una petita lluna

Com sempre, Pixar segueix acompanyant l'estrena de les pel·lícules d'un curtmetratge original, un format en què han fet meravelles com Nit i dia (2010), Presto (2008) i For the birds (2000). Aquesta vegada ésel torn de La luna , un dels cinc candidats a l'Oscar del 2012, un conte mut en què un nen aprèn l'ofici familiar quan el pare i l'avi se l'emporten en barca a recollir les estrelles que li cauen a la lluna.

Més continguts de