Publicitat
Publicitat

SAN MIGUEL PRIMAVERA SOUND

El partit de futbol Barça-Manchester es podrà veure avui a l'escenari Llevant del festival

El rock de M. Ward triomfa en la jornada més pop del Primavera

Superades les angoixes de les cues i la llei seca de dijous, ahir al San Miguel Primavera Sound tot van ser bones notícies. Una es va comunicar a primera hora de la tarda: els aficionats al futbol podran seguir avui la final de la Champions per les pantalles laterals de l'escenari Llevant. Les altres bones noves van ser musicals.

Hi ha coses que només poden passar al Primavera. Per exemple, que en una franja horària de només una hora i mitja coincideixin les actuacions de M. Ward, James Blake i els Pere Ubu de Davi Thomas.Els estils són totalment diferents. Un fa rock, l'altre dubstep i Thomas... bé, Thomas, art rock. Però tots tres formen part de la manera d'entendre la música popular que tenen els programadors del Primavera.

El nord-americà M. Ward va sortir a l'escenari San Miguel ensenyant les cartes: una banda de cinc membres, entre els qual hi havia dos bateries. Aquest sòlid suport va permetre a Ward aixecar un repertori que anava del folk rock al country rock i que va acabar sent rock'n'roll fins al moll de l'os. Als 37 anys, Ward, ben plantat en tota l'amplitud del terme, viu el seu moment artístic. La seva seguretat durant el concert va convèncer un públic ja molt nombrós a les vuit de la tarda, que de seguida va acceptar el joc de l'autor de Transistor radio : la cosa anava de sentir-se còmplice d'un músic que ara com ara és el més semblant a Neil Young que hi ha en l'escena nord-americana. És a dir, algú que és capaç de remoure les arrels del country rock i alhora versionar Daniel Johnston i fer que milers de joves ballin amb el Roll over Beethoven, de Chuck Berry. Va ser una lliçó de rock amb tant passat com futur, justament en la jornada més pop del festival, i en què els escocesos Belle & Sebastian, prop de les onze de la nit, van preparar el terreny per al retorn de Pulp en un escenari San Miguel ple a vessar.

Mentre M. Ward s'acomiadava amb rockabilly , a l'escenari Pitchfork el britànic James Blake justificava els comentaris que el reconeixen com el nou nen prodigi del dubstep . La capacitat de l'escenari es va superar i molts espectadors intentaven seguir la delicada foscor de Blake des de les escales d'accés. Potser ni l'hora (quarts de nou) ni el lloc eren els més adients per a una proposta que té com a hàbitat natural un club o un soterrani industrial, però va quedar clar el seu poder de convocatòria.

El ball modern de Pere Ubu

Tot just era un quart de deu quan l'escenari Ray Ban es va il·luminar per David Thomas. Havia accedit a interpretar l'àlbum The modern dance (1978), de Pere Ubu, però d'un home com ell, que ha donat sentit a l'etiqueta art rock, no calia esperar que fos previsible. Thomas va començar més enllà del disc i de seguida va explicar-ne la raó: "Ens han contractat per tocar una hora, i el disc només dura 35 minuts". Thomas va esprémer el potencial d'un disc que sovinteja les llistes dels millors àlbums del segle XX i es va permetre introduir les cançons amb una mena de performances on el de Cleveland adoptava el rol de surrealista predicador indignat. A més a més, amb l'ajuda d'una cadira on s'asseia per descansar i fer un glop d'una petaca.

La primera hora de la tarda ahir al Fòrum també va ser prou exuberant quant als estils. D'una Ainara Legardor cada vegada més rock -com la PJ Harvey del principi liderant Screaming Trees- al mantra electrònic de Lichens. O del pop d'Avi Buffalo, amb evidents però agradables connexions amb l' indie noise dels 90, al pop il·lustrat de Monochrome Set, amb directe elegant que no mereixia la inclemència del sol de les set de la tarda.

Més continguts de