Publicitat
Publicitat

MÚSICA

El rock del nou mil·lenni arrasa al Sant Jordi

ARCTIC MONKEYS I MILES KANE

PALAU SANT JORDI 28 DE GENER

No han inventat res, però els Arctic Monkeys representen millor que cap altre grup el paradigma del rock del nou mil·lenni. I és que el fet que Alex Turner i Jamie Cook no haguessin tingut una guitarra a les mans fins al 2002 i que els seus primers referents no fossin els Beatles i els Stones, ni tan sols els Blur i els Oasis, sinó els Vines i els White Stripes, ja implica un punt de vista diferent. A més, el quartet de Sheffield va néixer en un context que els permetia regalar tota la seva música a través d'internet, cosa que va ajudar a fer que el seu disc de debut, Whatever people say I am , that's what I'm not (2006), batés rècords de vendes per sobre de grups com Oasis.

A partir d'aquí, tot feia pensar que els Arctic Monkeys serien un grup més de tants, el típic hype britànic que desapareixeria del mapa tan ràpidament com havia aparegut. Res més lluny de la realitat. Quatre discos després, Alex Turner i els seus no han fet sinó refermar un extraordinari talent per parir hits instantanis a través dels quals, ara sí, es pot dir que han assimilat una gran quantitat de bona música, des del protopunk dels Stooges al noise pop de The Jesus and Mary Chain, passant pel rock cavernós dels Kyuss i els Queens of the Stone Age de Josh Homme, que per cert va produir el seu tercer treball, Humbug (2009).

Suck it and see (2011), que és el disc que presentaven en un Sant Jordi reduït a la meitat de la seva capacitat, no només no desmereix la seva discografia sinó que suma al seu repertori peces tan memorables com Don't sit down 'cause I've moved your chair , amb la qual van començar el concert. The hellcat spangled shalalala , She's thunderstorms i Brick by brick -cantada pel contundent bateria Matt Helders- van fer les delícies d'un públic que es va acabar de tornar boig amb clàssics com I bet you look good on the dancefloor , The view from the afternoon i When the sun goes down .

Els de Sheffield van fer gala d'un directe demolidor que va deixar en un discret segon pla l'actuació del teloner Miles Kane (líder de The Rascals i company d'Alex Turner a The Last Shadow Puppets), que va semblar un concert de britpop de l'any 1995. Amb un plantejament molt més americà, pentinat de rockabilly inclòs, Alex Turner va fer gala d'aquella mena de carisma que no necessita sobreactuacions i va liderar un concert perfecte en tots els sentits, d'aquells que no s'obliden.

Més continguts de