Els incansables de la Diada: "Vaig començar a anar-hi als 15 anys i no he parat fins ara"

BarcelonaAgustí Alcoberro va fer els disset anys a la presó. L’havien anat a buscar a casa, juntament amb altres militants de les Joventuts Revolucionàries Catalanes -un grup del PSAN provisional- la matinada d’un dia de novembre del 1975. En els seus pocs anys de vida Alcoberro encara no havia pogut reivindicar cap Diada Nacional. La seva primera vegada va ser al Fossar de les Moreres l’any 1976. No hi havia convocatòria oficial perquè es va prohibir celebrar qualsevol concentració a Barcelona -l’Assemblea de Catalunya va organitzar la Diada a Sant Boi de Llobregat, la primera massiva- però recorda que eren una quarantena de persones reunides de manera clandestina al costat de la catedral de Santa Maria del Mar. Alcoberro remarca que va representar un granet de sorra perquè es produís, el 1977, el primer “acte de masses de l’independentisme” -amb 20.000 persones- sota el lema “El poble treballador per la independència nacional”. “[La trobada] va ser la creació d’un espai propi i tradicional per a l’independentisme”, diu Alcoberro aclarint que es va celebrar de manera paral·lela a la manifestació del milió de l’Assemblea de Catalunya per reclamar “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

“En aquell moment érem pocs i l’independentisme polític estava molt atomitzat”, recorda l’historiador, ara dirigent de l’ANC. L’entitat sobiranista el vincula a la història d’Emma Soler, que ara té disset anys, els mateixos que Alcoberro va fer a la presó.

Una papereta a les urnes

La V del 2014 -la gent va omplir la Diagonal i la Gran Via- es recorda sobretot per la imatge d’una noia, nerviosa però somrient, que al capdavant d’un milió i mig de persones va deixar caure el seu vot simbòlicament en una urna. Era l’Emma, que aleshores tenia quinze anys i esperava poder votar sí-sí a la consulta del 9 de novembre, el dia del seu aniversari. Dos anys més tard, explica a l’ARA que va ser una sensació “única”: “Em queien les llàgrimes. Tenia càmeres al davant i milers de persones al darrere”. L’Emma és independentista i ha anat a totes les manifestacions des del 2012. Aquest any farà els 18 anys i espera poder votar “aviat” per l’estat propi.

Ella no ha sigut l’única que ha viscut una experiència especial en els actes de l’ANC. Francesc Sànchez, coordinador en un dels trams de la cadena humana del 2013, va ser testimoni de l’inici d’un part en plena carretera N-340 en direcció a Vilafranca del Penedès. Eren tres quarts de cinc de la tarda i ja estava prohibida la circulació. A pocs minuts de les 17.14, quan tothom s’havia de donar la mà al llarg de 400 quilòmetres, Sànchez va veure aparèixer un cotxe que anava a tot drap i que es va parar per demanar ajuda. Una noia s’havia posat de part i necessitava arribar a l’hospital. Sànchez explica que es va enfilar al cotxe dels Mossos d’Esquadra per portar-la al lloc d’assistència. Hores més tard, s’assabentava que havia arribat a l’Hospital Sant Joan de Déu. “Sempre he volgut saber com va acabar la història”, explica satisfet d’haver contribuït al naixement d’algú de qui avui encara no sap el nom.

Les mobilitzacions oblidades

Però les grans mobilitzacions sobiranistes no neixen del no res. Si bé en l’imaginari col·lectiu ha quedat gravada la del juliol del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut com la primera demostració de força del sobiranisme, abans ja n’hi va haver dues d’envergadura. Les va impulsar la Plataforma pel Dret a Decidir, liderada per Mònica Sabata, i sorgida d’un conglomerat d’entitats que s’havien organitzat al voltant del debat sobre la reforma estatutària. “No tot comença el 2010”, diu, reivindicant que van ser els primers a construir un consens al voltant del dret a decidir. La primera manifestació va ser l’any 2006 sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” i només ERC i EUiA van donar-hi suport. Un any més tard el dret a decidir sobre les infraestructures va reunir 700.000 persones, amb el suport d’ERC, EUiA, ICV CDC i la CUP.

“Calia sortir del món habitual en el qual estàvem”, diu Sabata en al·lusió als cercles de l’esquerra independentista que al llarg dels 80 i els 90 van mantenir viu el moviment. Agustí Argimon, conegut com a Rocker, es presenta com un d’aquests incansables que no se n’ha perdut cap. “Vaig començar als catorze o quinze anys i no he parat fins ara”, confessa ara que en té 51. Per exemplificar l’evolució de l’independentisme recorda una anècdota. Tenia 20 anys i com cada Diada va participar en la tradicional manifestació de l’esquerra independentista a la tarda pels carrers de Barcelona, però “hi va haver una càrrega policial perquè s’havia cremat una bandera espanyola”. Mentre ell cridava davant la policia recorda veure els seus pares -que l’havien iniciat en l’independentisme- a l’altre cantó de la vorera fent-li un advertiment innocent: “No et posis en merders”. Ara, que recorda amb simpatia els moments de joventut, confessa que no s’havia imaginat mai que l’independentisme abraçaria “tanta gent”. “S’ha normalitzat, ho tenim a tocar”.