Obama ha estat un president combatiu però des de la paraula, el gest i l'empatia.

RELLEU A LA CASA BLANCA

Barack Obama: del somni a la realitat

Obama abandona la Casa Blanca amb menys popularitat que quan hi va arribar i un llegat de clarobscurs

Obama ha estat un president combatiu però des de la paraula, el gest i l'empatia. / PETE SOUZA

El candidat

L’esperança d’un canvi cap a millor va moure masses

El missatge d’Obama i els seus dots d’orador van esperançar, el 2008, no sols milions de nord-americans sinó també molts ciutadans del món. Malgrat la crisi, el llavors jove senador d’Illinois va afirmar que un canvi a millor era possible i va prometre que el seu govern treballaria per aconseguir un país més unit i amb oportunitats per a tothom. La seva campanya va ser transformadora, no només pel seu ús de les noves tecnologies, internet i les xarxes socials, sinó també pels milers i milers de voluntaris que van ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca. El 2012, durant la campanya per la seva reelecció, aquesta màgia va desaparèixer, però la coalició de joves, dones i minories van tornar a assegurar-li triomf.

L'idealista

El president, Nobel de la pau, més temps en guerra

Obama va prometre posar fi a les guerres iniciades per George W. Bush i acabar amb les armes nuclears al món. El seu idealisme, de fet, li va fer guanyar un premi Nobel de la pau molt polèmic el 2009. Finalment, però, Obama passarà a la història com el president que ha passat més temps en guerra -fins i tot per sobre de Franklin D. Roosevelt-. Tot i així, sí que va retirar gran part de les tropes de l’Afganistan i l’Iraq (de 200.000 soldats a uns 9.000 i 5.000 a cada país). L’auge de l’Estat Islàmic i els talibans ha impedit que es posés fi a aquestes dues guerres. La seva doctrina s’ha conegut com “No fer res estúpid”, mentre que en el seu discurs a Oslo va afirmar que “La guerra a vegades és necessària per obtenir la pau”.

El combatiu

Reforma de la sanitat enmig de la Gran Recessió

La seva presidència es va iniciar enmig de la crisi econòmica més gran des de la Gran Depressió, dels anys 30. Tot i així, va aprovar estímuls per reactivar l’economia i  va tirar endavant una reforma del sistema sanitari. Va aconseguir el que molts antecessors van intentar sense èxit, si bé la llei no ha suposat una cobertura universal, els preus de les assegurances són encara alts i la recuperació econòmica ha sigut lenta i desigual.

El frustrat

El control d’armes, una causa personal perduda

Obama va dir que el tiroteig a l’escola de Sandy Hook, que va deixar 20 alumnes morts a les aules el 2012, va ser el pitjor dia de la seva presidència. Des d’aleshores va prendre un compromís personal amb la causa del control d’armes als Estats Units. Però va perdre el pols amb el Congrés el 2013 per introduir tímides mesures, com ara límits a la venda en el cas dels malalts mentals o restriccions per a les armes automàtiques. La massacre al club Pulse d’Orlando tampoc va servir per canviar les coses.

L'històric

El primer afroamericà que arriba a la Casa Blanca El diari The New York Times va titular, el dia de la primera victòria de Barack Obama a les urnes el 2008, que havia caigut la “barrera racial” als Estats Units. Era el primer afroamericà que ocuparia el Despatx Oval i les expectatives, en un país encara dividit per la raça, eren màximes. Avui l’assignatura continua pendent: fets com els de Ferguson o l’assassinat de Trayvon Martin, entre altres episodis similars amb agents de seguretat i policies que no han dubtat a disparar -i matar- un afroamericà, ho corroboren. El mateix Obama va reconèixer dimarts, en el seu últim discurs com a president, que hi ha hagut avenços però que queda molt per fer en aquest camp.

El professor

Un discurs calmat per explicar un país complex

Abans d’entrar en política, Obama va ser professor de dret constitucional. Els seus discursos i declaracions sempre han buscat fer pedagogia per solucionar els problemes d’un país i un món complex. I els ha estudiat bé abans de prendre decisions. Els seus seguidors han apreciat el seu estil, els seu crítics han cregut que era arrogant.

El justicier

La mort de l’home més buscat

Un dels moments més recordats de l’era Obama serà, sens dubte, el dia que l’exèrcit nord-americà va entrar a l’amagatall d’Ossama bin Laden i va aniquilar l’home més buscat, el pitjor enemic dels Estats Units, responsable últim dels atemptats contra les Torres Bessones.  El president, amb una desena de membres del seu equip, va seguir l’operació des de la sala d’emergències de la Casa Blanca. És el fet més destacat de la lluita de l’administració sortint contra el jihadisme, contra Al-Qaida primer, i més recentment, contra l’Estat Islàmic, dos grups terroristes que en els últims vuit anys han ampliat el seu ventall de seguidors, armes i finançament i que els EUA han bombardejat amb insistència.

El diplomàtic

Nova era amb Cuba i l’Iran, sense 'feeling' amb Putin

El president Obama ha fet caure de la llista negra dos enemics històrics dels EUA: l’Iran i Cuba. Amb el govern dels aiatol·làs,  Obama va fer les paus al costat de la resta de grans potències mundials i va evitar que Teheran mantingués el desafiament nuclear. A l’altra banda del planeta,  Obama va ser l’encarregat de liquidar més de 50 anys de confrontació amb Cuba. El restabliment de relacions diplomàtiques va obrir la perspectiva d’un aixecament del bloqueig nord-americà a l’illa. Molt menys èxit ha tingut Obama en el seu intent de refer ponts amb Moscou. L’annexió de Crimea (Ucraïna) va portar els EUA a prendre represàlies contra Rússia i l’entorn del president Putin.

El progressista

Els oligarques de Wall Street queden impunes

Un dels fracassos més destacats de l’administració Obama és la impunitat amb què els directius del sistema financer i els grans taurons de Wall Street han donat carpetada a la seva responsabilitat en la crisi financera que va esclatar el 2008, que encara no s’ha superat. “El pitjor és que els responsables del departament de Justícia de la Casa Blanca han blindat els oligarques de Wall Street (que, per cert, li havien donat suport en la campanya presidencial del 2008) mentre processaven i enviaven a la presó nord-americans normals i corrents per irregularitats molt més trivials”, denuncia el periodista Glenn Greenwald en el documental Els intocables. Tot i que l’economia dels EUA es recupera, també creixen les desigualtats socials, els salaris cauen i augmenta la precarietat laboral.

El preocupat

El primer president del clima

L’escalfament global l’horroritza i no vol imaginar un món on els seus nets no puguin gaudir dels esculls de corall i de les muntanyes nevades. L’han anomenat el primer president del clima, per haver pres consciència de la gran amenaça que suposa el canvi climàtic i haver governat en conseqüència. En política exterior, el seu compromís ha accelerat les negociacions per fer realitat l’Acord de París. S’ha entès amb la Xina per liderar la lluita global contra el canvi climàtic -són els dos països més contaminants, ja que emeten el 40% dels gasos d’efecte hivernacle del planeta-. A nivell intern, ha impulsat un pla d’energia neta per promocionar l’ús d’energies renovables, amb l’objectiu de reduir les emissions de diòxid de carboni fins a un 32% abans del 2030.

El 'deportador'

Més expulsions que cap altre president

Tot i aprovar per decret la regularització dels anomenats dreamers -aquells que van arribar als Estats Units il·legalment quan eren petits i han crescut com a nord-americans- no ha aconseguit tirar endavant la promesa reforma migratòria, que havia d’evitar la deportació de cinc dels onze milions de sensepapers que hi ha al país. Tot el contrari, sota la seva administració, el país ha deportat gairebé tres milions de persones, més que cap altre president en tota la història dels EUA.

El fallit

Líbia, Síria, Guantánamo… El xoc amb la realitat

Són les grans ombres, algunes de molt allargades, en política internacional de la presidència d’Obama: les guerres de Líbia i Síria, dos països encara immersos en el caos, i la presó de Guantánamo, que avui dia continua activa, tot i que Obama va prometre tancar-la abans d’arribar a la Casa Blanca. Al final, el seu esperit dialogant -allunyat del militarisme- en l’escena mundial ha xocat amb la tossuda realitat.  Els republicans van bloquejar al Congrés tots els passos d’Obama per tancar Guantánamo i la guerra de Síria es va encendre encara més quan  Obama va fixar una línia vermella al president Al-Assad -l’ús d’armes químiques- però després no va fer res quan es va fer evident que les havia utilitzat, l’estiu del 2013.

L'espia

Poc transparent i amb els vells tics de la vigilància massiva

Abans d’assumir la presidència havia sigut molt crític amb els programes de vigilància massiva dels governs que l’havien precedit. En arribar al poder, però, va haver de canviar de discurs i acceptar que se li plantejava un dilema entre seguretat i privadesa. Sota la seva direcció, les agències d’intel·ligència nord-americanes van obtenir, en secret, dades dels usuaris de Microsoft, Google, Apple o Facebook i van recopilar informació de les trucades telefòniques de, com a mínim, una companyia del país. L’excusa de la lluita contra el terrorisme no li va servir per defensar-se de les crítiques per la poca transparència del seu govern ni de les comparacions amb els seus antecessors.

El liberal

Els tractats comercials amb Europa i el Pacífic fracassen

Donald Trump va guanyar, en part, gràcies a les seves crítiques a tractats comercials com el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA, en anglès). El país gira cap el proteccionisme. Però fa vuit anys, amb l’inici del seu govern,  Obama es va proposar aconseguir un tractat comercial amb els països del Pacífic -per frenar l’auge de la Xina- i aprofundir els lligams comercials amb la Unió Europea. Tot i que va poder signar el primer acord, no ha sigut ratificat pel Congrés. I l’europeu ha quedat encallat. Els republicans, amb Trump, decidiran si volen renegociar aquests pactes. Tot i així, Obama va firmar acord comercials bilaterals amb Corea del Sud, Colòmbia i Panamà.

El guardià

Uns canvis en el sistema penal que es queden curts

Obama va prometre reformar un sistema de justícia criminal que històricament s’ha considerat injust per a molts afroamericans. El Congrés, finalment, no va aprovar cap reforma però ha aconseguit reduir penes per delictes no violents i ha posat fi a la privatització de presons federals. Va nomenar dos fiscals generals afroamericans que han buscat reduir el nombre de presoners que té el país -els Estats Units tenen un 5% de la població mundial però un 20% dels presos del món-. Com a president, també ha commutat més penes que els seus últims vuit antecessors.

El 'cool'

Obama, un president adorat per les estrelles de Hollywood i la música

Tant Barack Obama com la seva dona, Michelle, han sigut considerats, per molts, la parella presidencial més cool i amb més glamur des dels Kennedy. Estrelles de cinema i de la música han mostrat el seu suport i, fins i tot, admiració pels Obama. Tanmateix, els seus opositors han criticat que hagi sigut més una celebrity que un líder fort. La parella també es va acostar a mitjans i programes de televisió no convencionals per explicar les seves polítiques. Un dels seus moments més recordats és el ball de la primera inauguració presidencial d’Obama, amb la cançó At last cantada per Beyoncé.

El líder demòcrata

Un país polaritzat i un partit amb menys poder

El seu desig d’una Amèrica més unida expressat al seu discurs en la convenció demòcrata del 2004 no s’ha complert. El país està més polaritzat que mai. L’auge del moviment ultraconservador Tea Party el 2010 va radicalitzar el Partit Republicà, però també va mobilitzar l’electorat conservador i va provocar la gran desfeta electoral dels demòcrates en les legislatives d’aquell any. Obama no va saber, o no va poder, negociar amb l’oposició reformes importants per al país com la sanitària o la financera.  Tot i guanyar la Casa Blanca el 2008 i 2009, els demòcrates han perdut les seves majories a les dues cambres del Congrés, però també en moltes d’estatals. A més, els republicans governen en 33 estats. No havien tingut mai tant de poder des dels anys 20. El Partit Demòcrata, en canvi, es queda sense líder i busca recuperar-se de la derrota a les presidencials.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT