La mobilitat és consubstancial a la ciència. Per a les matemàtiques i les ciències de la natura, és a dir, per a aquelles l’objecte d’estudi de les quals no depèn de l’ésser humà, la mobilitat és més fàcil, i el benefici ve d’estar amb altres grups d’investigadors que ataquen el mateix problema d’una altra forma; o que en saben més, ampliant així les perspectives, els coneixements i els punts de vista: una de les tàctiques millors per poder trobar bones respostes a preguntes difícils. Per a les ciències contextuals, des de les socials, polítiques i jurídiques fins a l’economia i la psicologia, que solen tenir un cert arrelament local, tot i que la mobilitat es percep sovint com menys motivada, el contrari hauria de valer, ja que alliberar-se dels biaixos i ideologies que les afecten és essencial per fer-les més científiques, el seu gran repte. Això de nou és molt més fàcil estant en un altre país, amb altres investigadors, que parlen altres idiomes i tenen una altra cultura, perquè aquestes experiències relativitzen les ideologies i creences i fan del nacionalisme populista (som millors, la meva llengua és més bella, subtil) un nacionalisme copernicà (són diferents, però tan bons com nosaltres, i puc aprendre d’ells, i la seva llengua em permet accedir a una altra filosofia de la vida, que m’és molt útil).
De fet, la mobilitat és bona per a tothom, i una de les mesures més eficaces per mitigar l’atur. Però som els investigadors els que hem de fer de la mobilitat internacional un sine qua non i anar a buscar la qualitat allà on és, ja que és essencial i imprescindible per al nostre quefer. No oblidem que hi ha moltes universitats en les quals una carrera local, pel que implica com a endogàmia i aïllament intel·lectual, és impossible de facto i a vegades de iure.
També hi ha barreres que fan difícil la mobilitat acadèmica, una vegada superada la por al risc i la por als altres. La més important és fer compatible les dues carreres d’una parella, i en segon lloc l’educació dels fills, si n’hi ha. La primera, si la parella és prou flexible i oberta a oportunitats diverses, i si estan tots dos disposats a cedir temporalment si fos necessari, permet trobar solucions que potser no són perfectes, però que són acceptables. La segona no és avui dia un gran problema, i els nens reben sovint a l’estranger una educació d’una amplitud, diversitat i universalitat que difícilment podrien adquirir al lloc de naixement o d’estudi. Els veritables problemes són els que es tenen dins del cap: la por al desconegut i la por a deixar la protecció de la família i dels amics, oblidant que el que és desconegut és sovint magnífic quan es transforma en conegut i que fer nous amics arreu és un dels privilegis d’una vida internacional.
La mobilitat sortint té una magnífica contrapartida, la de la mobilitat entrant, força ben desenvolupada a Catalunya i que li aporta un increment de la qualitat de la recerca important. La revista Nature de l’1 de setembre ha publicat les estadístiques pertinents de 16 països: la productivitat dels estrangers és la màxima; la dels que han tingut experiència internacional, la segona; la dels immòbils, l’última.
Rolf Tarrach. President de l’European University Association
