Publicitat
Publicitat

L’equació impossible del finançament autonòmic

Amb Catalunya al marge, Rajoy buscarà un acord al Congrés amb el PSOE que eviti una batalla campal entre comunitats

Dels quatre grans objectius de la legislatura que es va marcar Mariano Rajoy, el que més l’inquieta és el del finançament autonòmic. Els altres tres -pensions, educació i violència de gènere- estan encarrilats amb primers acords parlamentaris amb el PSOE. Però el debat sobre els diners que han de rebre les comunitats “no depèn d’ideologies, sinó d’on visquis”, recordava el mateix president a l’inici de la legislatura en conversa informal amb periodistes. Era la seva manera d’admetre que l’estratègia de l’abraçada de l’os al PSOE que segueix en els altres grans aspectes no li servirà amb aquest, en què es confronten els interessos irreconciliables fins i tot de comunitats del mateix signe polític.

Per això, el president espanyol ha ajornat una vegada i una altra la reforma d’un model caducat des del 2014, que va ser aprovat pel govern socialista amb la seva oposició i que, a la fi, no sembla acontentar ningú. El debat ja és inajornable, i Rajoy està a punt de comprovar aquesta dificultat de primera mà, en la Conferència de Presidents que se celebrarà dimarts, que estarà monopolitzada pel finançament. El govern espanyol ha posat fil a l’agulla i vol convertir la discussió en un dels temes que donin contingut a la legislatura, intentant no prendre mal. De moment, el ministre Montoro, que va dir aquesta setmana sense embuts que l’actual sistema -nascut durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero-és “dolent”, ha emplaçat les comunitats a triar un expert per començar a treballar en un “nou model” (els governs autonòmics exigeixen que no sigui una simple actualització de l’actual) d’aquí a un mes.

Però aquesta negociació s’encara amb una novetat històrica. L’absència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la Conferència de Presidents serà el pròleg de l’actitud de Catalunya en tota la negociació. Si en les anteriors definicions del model de finançament la Generalitat havia sigut el motor del canvi que després acabava generalitzant-se (i desvirtuant-se) amb negociacions bilaterals amb la resta de comunitats, aquesta vegada Catalunya no pensa liderar la negociació. “No farem cap proposta, però si ens en fan arribar alguna hi direm la nostra -explica un responsable d’Economia-. Seria incoherent posar-nos a negociar el finançament quan el que volem fer és un referèndum i assolir la independència”, rebla.

Tot i això, la Generalitat ha posat a disposició de les Illes Balears tot el seu know-how sobre finançament, aprofitant la sintonia ideològica amb l’executiu de Francina Armengol i la coincidència d’interessos. L’acostament també s’ha produït amb el País Valencià, però ha sigut menys important. Tot i així, ni tan sols entre aquestes comunitats hi ha una sola recepta bona i, per exemple, a les Illes Balears els convé més augmentar les transferències d’IVA, i a Catalunya, d’IRPF. Les Illes seran les antenes de la Generalitat en les negociacions. La confiança, però, és nul·la. “No tenen marge ni voluntat real per oferir un model que satisfaci Catalunya, com a molt serà una variant de l’actual, amb lleus canvis”.

Dues línies de diàleg

La negociació del model de finançament seguirà dues vies. D’una banda, el govern espanyol obre el debat territorial. Ho exigeix el sentit comú i també la llei, perquè la reforma del sistema afecta precisament les finances dels governs autonòmics. La vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ja ha començat la ronda de contactes bilaterals amb presidents autonòmics. Però l’última paraula la tindrà el Congrés espanyol, que és qui ha d’aprovar definitivament el model. “En la negociació jo no represento el PSOE, sinó el meu govern”, recordava ahir un president autonòmic socialista posant veu a aquesta doble via de diàleg. Per trobar el camí del mig, el PSOE ha elevat a negociador en cap amb l’executiu espanyol el president extremeny, Guillermo Fernández Vara, que farà de pont entre els interessos de partit i els autonòmics. Aquesta designació informal, però, ja indica que si algú pot mirar amb un cert optimisme aquesta negociació són les autonomies que ara són més beneficiades pel model, com Extremadura o Andalusia, i no les més perjudicades -Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Madrid-. La reconciliació dels interessos d’aquests grans blocs és virtualment impossible i anticipa que la negociació es convertirà en un guirigall de retrets creuats -en els últims mesos ja n’hi ha hagut, entre Andalusia i Madrid.

Al·lèrgic al conflicte, Rajoy podria tenir la temptació, aleshores, de tancar l’acord per dalt, amb un pacte amb el PSOE que posi sordina a la discussió. El president espanyol ja ha començat a assajar aquesta estratègia amb el sostre de despesa, quan va obtenir el sí del PSOE incloent en el paquet d’acords el límit de dèficit per a les comunitats. Els socialistes han pogut presentar aleshores el seu acostament als conservadors com un favor als governs territorials, una jugada que es podria repetir en el cas del finançament.

Així, serà important qui manarà al PSOE per determinar el biaix del nou sistema. De moment, el poder absolut del socialisme meridional, encarnat per la presidenta andalusa, Susana Díaz, sembla fora de qüestió. Durarà com a mínim fins al juny, quan el partit celebrarà el congrés en què s’ha de triar un nou líder, així que serà aquest PSOE el que pilotarà bona part de la negociació, i no els presidents autonòmics que defensen un repartiment dels ingressos més equitatiu en termes de població i generació de riquesa, com Armengol o el valencià Ximo Puig.

Amb Catalunya al marge de la negociació, aquests postulats han perdut pes específic en el debat. Poden comptar també amb una aliança amb Madrid, que tot i així viu una situació diferent, més folgada, per l’efecte capital, que li fa recaptar més diners d’impostos com l’IRPF o societats, tot i tenir tipus més baixos.

Sense acostaments a Catalunya

Al PP encara es miren la reforma com una opció per desactivar el full de ruta sobiranista català. Rajoy s’hi refereix sovint, perquè aquesta qüestió entra dins del que el president espanyol considera negociable -no ho és el referèndum-. Però ni tan sols en l’actual context la Moncloa es planteja oferir un model diferenciat a Catalunya que s’acosti al pacte fiscal. Alguns barons populars, com el gallec Alberto Núñez Feijóo, han dit que no ho acceptaran i Rajoy no els portarà la contrària.

Així, la reforma del finançament pot acabar com va preveure Horaci fa 20 segles: “La muntanya va parir un ratolí”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT