EllesElls

El camí de la bellesa des de les Venus fins a les models talla 34

L’evolució dels cànons mostra com els cossos prims han guanyat protagonisme
El camí de la bellesa des de les Venus fins a les models talla 34

Segons el diccionari, un cànon és “una regla o llei general”, un “principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa”. També és un “conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria tant en l’arquitectura com en l’escultura”. Però quan es parla del cànon de bellesa al llarg de la història, no es pot generalitzar i construir relats immutables: les dones dels quadres de Rubens eren un exemple de bona salut i d’estatus social. Podien menjar en abundància i no s’havien de cremar la pell treballant al sol. Avui podria ser que algú se les mirés de reüll a la platja o al gimnàs, estarien grasses. “El cànon de bellesa està en constant transformació”, explica Josep Martí, antropòleg de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. “Abans la majoria de la població tenia el cos que li venia donat -subratlla-, és ara que donem molta més importància a la representació social del cos i s’estableixen diferents cànons”.

Malgrat tot, la primor és dominant. “Ha agafat molta preeminència el cos hiperprim. El cos de les models s’ha convertit en el cos ideal”, explica Patrícia Soley-Beltran, doctora en sociologia i guanyadora del premi Anagrama d’assaig per ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras. “El mateix cos de les models ha canviat -subratlla-. Quan els dissenyadors feien roba a mida, hi havia cossos diferents, però això va canviar a partir dels anys 60 amb la producció del prêt-à-porter, els tallatges del qual van començar a definir un únic tipus de model, cada vegada més primes, perquè es tracta que et fixis en la roba, són penjadors”.

La construcció social dels cossos

No hi ha cap cos que sigui natural. Malgrat que una persona decideixi no fer dieta, no fer servir productes de bellesa ni sotmetre’s a una operació de cirurgia plàstica, el seu cos també serà fruit d’una construcció social. “Ets el teu cos i el teu cos és teu. La gent és conscient que el cos ja no és propietat de Déu o del rei, ets tu qui acabes decidint, i hem desenvolupat tecnologies per modificar-lo”, explica Martí. Malgrat tot, les modificacions tenen un denominador comú, els condicionants socials. “Hi ha tres paràmetres que són fonamentals en la construcció social del cos: la identitat, l’ordre social i la necessitat d’intercanvi”, explica.

Mentre que els dos primers tracten dels trets amb què un s’identifica i les normes socials, com el gènere, l’edat, la raça i la religió, l’intercanvi actua com un detonant. “Com a éssers socials que som, estem obligats a intercanviar prestacions constantment -explica l’expert-, i modifiquem el nostre cos per augmentar el nostre pes social dins la comunitat i tenir més possibilitat d’intercanvi, que pot voler dir tenir més acceptació, més amics, parelles i feina”. I aquests intercanvis admeten moltes possibilitats: “Una de les característiques de la nostra societat és l’opcionalitat, en molts aspectes: la religió, l’alimentació, el lleure. Es van creant diferents nínxols i la gent s’hi va acomodant -afegeix Martí-. És cert que molta gent dona molt importància a l’aparença del cos, es creu els cànons i es gasta molts diners, i pot tenir problemes de salut per aquesta raó, però també hi ha molta gent que ho rebutja”.

Hi ha tants cànons de bellesa com cultures i moments històrics. Pel que fa a l’art i la cultura occidentals, les representacions tenen un caràcter marcadament burgès -“la majoria de la població tenia un cos que li venia donat, i prou”, diu Martí-. A diferència del segle XVIII, per exemple, avui un cos prim i bronzejat és símbol d’un bon estatus. “Ja no és important ser gros o tenir músculs i apareix la reacció contrària”, diu Martí.

Però sí que perdura el fet d’associar l’aparença a les dones. “En la nostra societat tradicionalment s’ha donat més importància a l’aparença física de la dona, i això es manté avui dia, i pel que fa a l’home s’ha donat importància a la seva força i, en general, a les seves potencialitats físiques”, explica Martí. “Tendim a pensar en binarismes i, en aquesta distribució simbòlica, la feminitat està associada al cos i la masculinitat a la ment -explica Soley-Beltran-. I això fa que socialment se’ns valori molt pel nostre aspecte físic, i això és un problema. Però no vol dir que no reclamis el dret de viure el teu propi cos com vulguis”, conclou.

El cos d'elles

Distorsió

És evident que l’autor de la Venus de Willendorf va ressaltar les cames, la vulva, el ventre i els pits de la figura. Però els experts segueixen debatent si va fer-ho perquè la figura fa referència a la fertilitat i si, a més, representa un estatus social elevat, seguretat i èxit.

Proporció

La proporció entre les parts del cos i la simetria marquen el cànon de bellesa de l’antiga Grècia, que també inclou aspectes psicològics i morals. Amb escultures com la Venus de Milo també es pot observar com la dona ideal té una aparença més aviat robusta.

Idealització

La idealització dels cossos en l’art renaixentista, com es pot veure en el Naixement de Venus, de Sandro Botticelli, beu del cànon clàssic. En aquest cas, les espatlles i la cintura són estrets i els pits petits i arrodonits. Pel que fa als malucs, estan poc marcats.

Naturalitat

A diferència de la dona anònima del quadre de Botticelli, Rubens va fer servir la seva segona esposa, Helena Fourment, com a model per pintar una altra Venus. No cal buscar significats en aquesta pintura, ja que al segle XVII als Països Baixos la representació de bellesa té un vessant pràctic. És evident que les corbes d’Helena Fourment reflecteixen salut, benestar i l’atractiu sexual que Rubens sentia per ella.

Autenticitat

Els cossos rotunds i arrodonits de les tahitianes de Paul Gauguin apareixen com una reivindicació de la naturalitat i la innocència en contraposició als cossos encotillats de les dones europees, que volien lluir una cintura estreta i marcada i uns malucs amples.

Magresa

Twiggy -el seu nom és Lesley Hornby- va sorgir com la primera top model a mitjans dels 60. Va atribuir la seva primor al metabolisme i va trobar injust que l’acusessin de promoure l’anorèxia: “Menjava com un cavall”, va recordar el 2014.

El cos d'ells

Matemàtiques

El cos ideal per als antics egipcis era 18 vegades el propi puny: dos corresponien al rostre, deu des de les espatlles fins als genolls i sis per a les cames i els peus. La bellesa també té un vessant ètic, i els homes i dones egipcis la potenciaven amb tractaments cosmètics.

Equilibri

Els atletes són el model predilecte de bellesa clàssica, tant pel seu físic com perquè encarnen virtuts com la voluntat, l’equilibri i el valor. Pel que fa a les proporcions, el Dorífor, de Policlet, està concebut segons el cànon que divideix el cos en set vegades la mida del cap.

Golafreria

Obres com Retrat d’Enric VIII, de Hans Holbein, recorden la dieta abundant que es podia permetre un aristòcrata. Mentre que al segle XVI el sobrepès era símbol de poder i atractiu, les primeres monografies sobre l’obesitat van aparèixer aleshores.

Mesura

El cànon de bellesa masculina experimenta molts menys canvis al llarg de la història que la femenina. Aquest Crist crucificat de Francisco de Goya, lluny de la seva obra més agosarada, té trets classicistes que recorden com també al segle XVIII es prolonguen els ideals clàssics de bellesa masculina, al marge que en un tema com la representació de la mort de Crist no es poguessin cometre excessos.

Refinament

El primer galant del cinema, Rodolfo Valentino, no tenia un físic excepcional. Tot i així, es va convertir en una icona sexual dels anys 20 per la seva imatge elegant i refinada i també perquè va marcar la diferència en la indústria pel seu origen llatí.

Metrosexualitat

El futbolista David Beckham està considerat com un prototipus de metrosexual, un home que ja no només es defineix pels seus atributs o posició social sinó perquè té tanta cura del seu cos com tradicionalment n’han tingut les dones.

Més continguts de