El català, llengua minoritària a la justícia

BarcelonaL’any 2014 es van dictar a Catalunya 248.149 sentències. Només una de cada deu estava escrita en català. “La justícia és el fanalet de cua del tren de la normalització lingüística”, admet el magistrat de la secció tercera de l’Audiència de Barcelona, Josep Niubó. El panorama tampoc millora en el nombre de tràmits entre advocats, procuradors i jutjats: només el 12% dels escrits, notificacions i tramitacions a la justícia es fan en català. El departament de Justícia fa anys que impulsa programes i mesures per intentar fomentar l’ús de la llengua catalana. Es fan cursos de formació, hi ha un servei de correcció i un altre de traducció. L’any 2014, 985 professionals del jutjats catalans es van inscriure a les classes de català però només 589 van acabar-los. També els van fer més de 450 advocats, procuradors, gestors socials, notaris i registradors. Es van corregir 985 textos i se’n van traduir més de 3.300. La direcció general de Política Lingüística té en marxa una campanya titulada En català, també és de llei. Les set recomanacions que es donen en el tríptic evidencien quina és la realitat als jutjats de Catalunya: entre altres coses, el tríptic recorda als usuaris que els documents judicials en català “són vàlids”, que “els documents públics es poden demanar” en aquest idioma, que es pot “declarar en català” o que el client pot demanar a l’advocat “que tramiti tot el procediment” en català. “Hi ha un gran desconeixement dels drets lingüístics”, apunta l’advocada Marta Alsina, membre de la comissió de llengua catalana del Consell de l’Advocacia. Segons el magistrat Josep Niubó, un dels principals problemes de la implantació del català a la justícia és que “no hi ha demanda ciutadana”, ja sigui per “desconeixement” o per “inèrcia”.

Niubó redacta totes les sentències en català, però el seu cas és una excepció. A la ciutat de Barcelona, segons la memòria anual del Tribunal Superior de Justícia, el 2014 -l’últim any del qual hi ha dades- només el 8,7% de les sentències estaven escrites en català. “Crec que de vegades es fa servir més el llatí que el català”, diu Niubó amb ironia. A Tarragona i les Terres de l’Ebre la realitat encara és més tossuda. Gairebé un 98% dels tràmits i sentències es fan en castellà. Carles Perdiguero, un dels advocats del Col·lectiu Ronda que trepitja el territori, diu que, tot i les xifres, “la situació ha millorat”. Al seu despatx utilitzen el català com a llengua vehicular, tot i que l’última paraula sempre la té el client depenent de l’idioma en què se senti més còmode. Perdiguero creu que els advocats estan “perdent la por” de trobar-se amb alguna reticència a l’altra banda. En canvi, Alsina considera que “s’està anant a pitjor”. És vicedegana del Col·legi d’Advocats de Girona, el territori que presenta els millors resultats. L’any 2014 un terç de les sentències es van dictar en català, la mateixa llengua que es va utilitzar en un 40% dels tràmits. L’altre territori on l’ús del català és significatiu són les comarques de Lleida: una quarta part de les sentències són en català i un 20 per cent dels tràmits també es van fer en aquesta llengua el 2014. Alsina té per costum especificar en tots els escrits que presenta als jutjats que li tramitin els procediments en català. Reconeix, però, que la resposta que rep “no és uniforme”. Depèn, bàsicament, “del funcionari” i, de vegades, explica, s’hi afegeix el fet que alguna de les parts és de fora de Catalunya -passa especialment en el cas de bancs o grans multinacionals- i al·leguen “causa d’indefensió”. La lletrada explica que és una “col·lisió de drets” en què sovint qui hi surt perdent és el ciutadà, a qui “no s’informa” de les possibilitats que té al seu abast.

Tant Alsina com Perdiguero consideren que un dels elements que ajudarien a canviar la situació és que el català fos un requisit d’entrada a la carrera judicial. El cos de jutges i fiscals és estatal i hi ha una gran mobilitat dels funcionaris. Fins ara els candidats que es presenten a les oposicions judicials tenen més punts si saben català, perquè es considera un mèrit, però continua sense ser una condició decisiva. El PP i UPyD van tombar fa un any al Congrés una proposta del Parlament de Catalunya per revertir la situació. “Si no hi ha una exigència, és difícil trobar una solució”, apunta Alsina. En canvi, el jutge Niubó entén que no és un element “decisiu”. Creu que en conjunt és una qüestió de “voluntat” de tots els agents implicats, des dels jutges fins als funcionaris, els advocats, procuradors, la resta d’operadors, l’administració i els ciutadans en general. Perdiguero, que també és professor a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, hi afegeix un altre element. Explica que moltes de les classes de dret, almenys a la seva universitat, ja es fan en català, però en canvi les editorials jurídiques continuen publicant “la majoria del material en castellà”. També molts professionals recorren al castellà perquè és la llengua “en la qual coneixen més terminologia especialitzada”. La inèrcia i el desconeixement acaben provocant situacions paradoxals. Niubó recorda una sala de judici on la majoria de les parts eren catalanoparlants i acabaven expressant-se en castellà. Perdiguero evoca una declaració recent als jutjats d’instrucció, on va ser un ciutadà que anava a declarar qui va preguntar al jutge “si podia parlar en català” i explica que, de vegades, en una sala es pot començar un judici en castellà i trobar-se que, a la pausa, “tots els advocats parlen entre ells en català”. Marta Alsina ho resumeix en una frase: “De moment, a la justícia, es parla en castellà”.