Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

El gran rival d'Obama

Contra el record Per més que Obama avantatgi Romney a les enquestes, més de la meitat dels nord-americans encara no parlen de les eleccions en les converses quotidianes, o sigui que falta molt per cantar cap victòria, sense comptar que el món és una capsa de sorpreses accelerades. Un resultat sí que ja es pot considerar definitiu: Obama perd contra el record d'ell mateix

El principal rival de Barack Obama 2012 no és Mitt Romney, ni l'Iran, ni la Xina, ni tan sols l'economia i la crisi de la zona euro, ni, encara menys, els milions de Sheldon Adelson. El principal rival d'Obama 2012 és Obama 2008.

L'esperança dipositada en aquell inexpert senador per Illinois era planetària, còsmica, bíblica. Era l'anyell que venia a llevar tots els pecats del món. Encara no havia guanyat la presidència que ja tenia un pòster com el Che i encara no feia un any que era president que ja havia guanyat el premi Nobel de la pau. Els nord-americans, que tenen una història tan breu que se la saben tota de memòria, van creure que aquell professor de dret constitucional seria la reencarnació compendiada dels millors inquilins que han passat pel 1.600 de Pennsylvania Avenue: Obama donava sentit definitiu a l'abolicionista Lincoln, portaria un New Deal com Roosevelt i una Nova Frontera com Kennedy. Amb Obama tornaria l'optimisme de Reagan i el superàvit de Clinton. S'acabarien la guerres de l'Afganistan i de l'Iraq, la misèria moral torturadora de Bush i Cheney i la presó de Guantánamo. S'acabarien els abusos dels bancs i les mútues de salut i, sobretot, tornaria la feina i el valor de les cases deixaria de despenyar-se.

La decepció ha estat directament proporcional a la credulitat de cada votant, però, mirat en conjunt, l'Obama 2012, el dels cabells blancs i els microtics a les parpelles, és un president de carn i ossos abonyegat per la realitat, que mira l'ésser superior, el candidat Obama 2008, amb el coll girat cap amunt. Els missatges que emet aquest estiu són tan desoladorament previsibles que els podria pronunciar qualsevol candidat de qualsevol país: "Ells no tenen un pla per enfortir l'economia. No tenen un pla per recuperar la classes mitjanes. I jo sí", va afirmar dijous a Colorado Spring.

El candidat del 2008 deia coses com ara: "No hi ha uns estats blaus i uns altres de vermells. Hi ha els Estats Units d'Amèrica". El president del 2012 parla d'ells i nosaltres. De rics i classes mitjanes, de republicans engreixats amb els diners de Wall Street contra demòcrates que lluiten pel manteniment dels convenis col·lectius.

Obama ha estavellat l'onada de canvi contra les roques del bipartidisme de ganivet a la boca i el fanatisme que li nega la nacionalitat nord-americana. Un canvi desigual, el seu: mentre que, d'una banda, ha deixat caure el vell aliat Mubàrak, ha refet coalicions militars amb Europa per acabar amb Gaddafi, s'ha mostrat comprensiu amb la Primavera Àrab, ha perdut sintonia amb Netanyahu i va renunciar a l'escut antimíssils a l'Europa central, de l'altra ha continuat les polítiques de seguretat nacional de Bush amb l'assassinat de Bin Laden i d'un nombre indeterminat de persones des d'avions no tripulats (no se n'informa ni el Congrés) a la frontera afgano-pakistanesa i a l'Àfrica. I no ha tancat Guantánamo. No va poder convèncer ni els seus.

A Obama sempre serà fàcil criticar-lo perquè mai no atraparà el personatge del 2008. I amb tot, vist el baix nivell general dels polítics nord-americans, Obama és un president que fa quedar bé Amèrica i que asserena el debat nacional amb el seu to decent de No Drama Obama: distant, professoral i de vegades cregut, però a anys llum d'oportunistes com Sarah Palin.

L'he vist personalment una trentena de vegades en discursos, rodes de premsa, mítings, i va estar més o menys encertat, però no l'he vist mai en fals, en ridícul o per sota del càrrec. Ha perdut calidesa però ha guanyat autoritat amb el seu posat d'home tranquil que manté l'encant del sentit comú.

Dijous, en un míting a Pennsilvània, la seva dona Michelle el va descriure així: "Molt guapo, intel·ligent, excepcional i meravellós, tot i que sóc una mica partidista". Gairebé a la mateixa hora, Obama feia un autoretrat més realista: " Real change takes time and patience " [El canvi real demana temps i paciència].

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT