TECNOLOGIA
Economia 25/04/2015

David Roberts: “D’aquí 20 anys segur que durem la tecnologia incorporada al cos”

El banc de proves del futur del planeta es gesta a la Singularity University, la institució acadèmica per excel·lència de Silicon Valley, de la qual és vicepresident

Mariona Ferrer I Fornells
4 min
David Roberts: “D’aquí 20 anys segur que durem la tecnologia incorporada al cos”

MadridTenia només 10 anys quan va decidir construir el seu primer drone amb una aspiradora vella. Hauria anat bé per transportar la seva germana petita fins a la parada de l’autobús si no fos perquè s’havia de mantenir endollat al corrent. Després de servir com a agent especial per a l’exèrcit nord-americà -amb condecoració inclosa- i de convertir-se en un emprenedor d’èxit, David Roberts és avui un dels màxims experts a escala mundial en l’anomenada tecnologia disruptiva. El banc de proves del futur del planeta es gesta a la Singularity University, la institució acadèmica per excel·lència de Silicon Valley, de la qual és vicepresident. Tal com la definiria l’emprenedor i ambaixador de Singuarity a l’Estat, Juan Martínez Barea, és un híbrid entre la NASA i Teresa de Calcuta. Roberts ha visitat Madrid convidat per la Fundación Rafael del Pino.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Per què va deixar de treballar per al govern dels Estats Units?

Tenia 27 anys i em ressonava al cap una cita que deia més o menys que Thomas Edison va fer més per a la humanitat amb la invenció de la bombeta que qualsevol polític del món.

Va començar tard a emprendre.

És una de les coses de què em penedeixo cada dia. Cal perseguir els somnis, encara que sembli molt idealista. No em canso de dir-ho com a portaveu de la Singularity University.

Què té de singular aquest centre?

Quan vam néixer alguns deien que no érem ni singulars ni una universitat [riu]. Però partim del principi que ja no té sentit que la gent vagi a la universitat perquè al cap de cinc anys tot el que hagin après estarà antiquat. Nosaltres, en canvi, no donem lliçons. Ens focalitzem en dues coses: l’exponencialitat de la tecnologia, sobretot la disruptiva, i els problemes que hi ha al món. I la missió és educar líders per ajudar a entendre l’exponencialitat d’aquesta tecnologia i crear tecnologies que puguin millorar la vida als mil milions de persones pobres al món en una dècada. Creiem que les dues coses són possibles, i és el que hem estat fent els últims cinc anys.

És molt optimista. ¿La tecnologia no ens pot fer més desiguals?

Sóc optimista i també realista. La naturalesa exponencial de la tecnologia és real. El problema és que no ens ho creiem. El mòbil que tens sobre la taula és més potent que tots els ordinadors que tenia la NASA en el moment de l’aterratge a la Lluna. A més, no es tracta només d’ordinadors. Tenim la biotecnologia, la nanoinformàtica, la nanotecnologia, la robòtica... Tot de disciplines que creixen molt ràpid alhora i que, sobretot, estan fent que la tecnologia sigui més barata. Un massai, a l’Àfrica, aviat podrà tenir un diagnòstic més fiable amb el mòbil que no pas el que em digui avui dia el meu metge a Silicon Valley.

¿No espanta el canvi que puguem arribar a experimentar?

Crec que espanta igual que a un camperol del passat l’espantava veure arribar per primera vegada un tractor. Ara ja no treballem al camp però hi ha feines inimaginables fa 20 anys. Jo no estic gens preocupat. El nostre futur serà increïble, molt diferent del que pensem avui dia, i els canvis seran molt més profunds que els que es van produir el segle passat. D’aquí 20 anys segur que ja no hi haurà mòbils i que durem la tecnologia incorporada al cos. Aquest és el camí per democratitzar la vida en un planeta més interconnectat. Arribarà el dia que crear energia serà gratis i llavors qualsevol persona podrà obtenir aigua potable en un no res. I vull recordar que avui dia la meitat de les malalties diagnosticades provenen de l’aigua contaminada.

Tot això necessita molta inversió inicial, i molt sovint no existeix per als més necessitats.

Això ho podies pensar fa deu anys, però ara gràcies al crowdfunding aquesta barrera no existeix. Un estudiant de la nostra universitat vol crear plantes que s’il·luminin, com a Avatar, alterant-les genèticament amb ADN de les meduses. Argumenta que així estalviaríem molta energia a les ciutats. I la gent li ha donat suport: en 44 dies va aconseguir el mig milió de dòlars que necessitava per començar el projecte. Fa una dècada costava milions obtenir tot l’ADN d’algú. Ara costa centenars d’euros, i en el futur serà gratis. Un altre estudiant està creant una centrifugadora de sang reaprofitant els antics reproductors de DVD.

Només sembla possible a Silicon Valley.

En un món amb internet i tan pròxim pots tenir un Silicon Valley a tot arreu. La majoria dels nostres estudiants ja no són nord-americans.

En aquest procés el fracàs acaba sent molt important. ¿A Espanya encara li queda molt per aprendre?

Si als EUA s’ha creat aquest clima és perquè hi ha una cultura que permet el fracàs i també lleis que permeten sortir de la bancarrota i tornar a començar. Això no existeix a Espanya, i no és fàcil de canviar. Cal que el govern faci reformes. Amb subsidis per a aturats no crees llocs de treball. En canvi, fomentant la innovació crees empreses. Però per fer-ho has d’eliminar el cost del fracàs. Espanya tendeix a sembrar en un terreny erm.

stats