Marc Bonavia: “Qui va fer la llei d’emprenedoria segurament mai ha pagat una nòmina”

BarcelonaMarc Bonavia (Alella, 1979) és un empresari de 35 anys que presideix l’Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya (AIJEC). Ell mateix va començar el seu projecte empresarial molt jove creant amb un soci Sit Mobile, especialitzada en missatgeria mòbil corporativa. Després de 14 anys, acaba de vendre la companyia al grup australià Soprano i ell ha passat a assumir-ne la vicepresidència europea.

Les empreses comencen a aixecar tímidament el cap després de la crisi. Vostè mateix acaba d’integrar la seva dins d’un gran grup multinacional. ¿Veu arguments per a l’optimisme a Catalunya?

Ara, i també quan l’entorn era pessimista, l’única opció vàlida per a l’empresari és ser optimista. Les dificultats del mercat hi són sempre, amb crisi i sense, de vegades, però sempre toca mirar endavant i no caure en el negativisme.

Més enllà de les actituds, els números són els números. Entre les empreses d’AIJEC, ¿la recuperació es nota?

Cada casa és un món. La reformulació de l’ statu quo que ha comportat la crisi ha donat una oportunitat a noves idees, que han sorgit aquests anys, igual que hi ha gent que s’ha quedat enrere.

¿Toca pensar en positiu i girar full a la crisi, vol dir?

Algú ha de fer aquest paper. ¿Sap quan, en una pel·lícula, algú es troba malament i es demana si hi ha un metge a la sala? L’empresari és el metge a la sala, el reanimador de l’economia.

¿Els últims anys difícils han despertat joves empresaris o els han fet fugir corrents?

Els joves tenen un avantatge en tot el que ha passat: han sigut els primers a ser conscients que la seguretat laboral ja no existeix, una cosa més difícil d’assumir en altres edats. Els joves han captat que no hi haurà cap contracte amb una multinacional o amb l’estat que els salvi, només ells mateixos. El problema és que encara hi ha una visió fosca al voltant de la paraula empresari que hem d’extirpar perquè és la visió de Dickens, del patró sense ànima que ho fa tot per avarícia, i això és mentida. El que és habitual com a empresari és no fer diners. Jo he estat 14 anys picant pedra i m’ha sortit bé, però fer diners no és el que guia, sinó l’ambició de crear riquesa, fer créixer un projecte, que se’t reconegui.

¿Ara queda més bé dir que un és emprenedor i no empresari?

En el fons, són coses diferents, però batejar els nous empresaris com a emprenedors és una manera que surtin de l’armari. Com que costa molt normalitzar el terme, s’ha optat per agafar una paraula nova que parla d’una actitud i no d’un ofici i normalitzar-la.

On cal atacar per incentivar el naixement d’empreses?

L’administració hauria de tenir l’obsessió de treure totes les pedres del camí. Per començar, no s’hauria de permetre que s’hagi de pagar abans de posar-te en marxa, com qui diu. Si has de pagar impostos abans de generar una economia, la barrera d’entrada és altíssima i, en molts casos, insuperable.

Entenc que no el satisfà la llei d’emprenedoria a Espanya.

Qui ha fet la llei segurament mai ha pagat una nòmina. Hauria d’haver sigut més profunda i menys cosmètica. La tarifa plana de sis mesos per a nous autònoms, per exemple. ¿Vostè veu cues per fer-se autònom des que està vigent? Jo no.

Què hi troba a faltar?

No es premia la innovació. Això és com l’amor i el sexe: el segon es pot pagar; el primer no. El millor de cadascú no es pot pagar perquè surti; s’han de crear les condicions.

L’atur juvenil amenaça que aquest talent es perdi o marxi. Què proposa?

És dramàtic i falten eines per facilitar que aquesta gent engegui projectes. Cal actuar en l’ocupabilitat per detectar on pot sumar cadascú. I adequar el marc laboral, que és més estàtic del que la realitat demana.

La seva companyia, Sit Mobile, ha acabat integrada en un grup multinacional. ¿L’empresa catalana peca de poruga quan ha de créixer?

Les empreses tendeixen cap a dos extrems: o ets un miniequip d’alt rendiment o ets gran i jugues amb economies d’escala. S’ha de triar i tenir ambició, que no vol dir ser gegants, sinó ser els millors encara que sigui en activitats de nínxol.

Com es posicionen dins del debat sobiranista?

Com a col·lectiu no ens pronunciem en temes polítics. A l’AIJEC hi ha tot tipus de visions i és probable que el que hi domini sigui reflex del que domina ara en la societat en què ens movem. En termes generals es pot dir que apostem per la màxima autonomia individual.