Publicitat
Publicitat

CONSUM

Per què és tan difícil mesurar la inflació?

Simplificant-ho, la inflació és una fotografia de la rapidesa amb què canvien els preus

El Regne Unit va introduir el seu primer índex sobre el cost de la vida el 1914. Des d’aleshores ha sofert diverses mutacions. L’índex dels preus del comerç es va introduir el 1947, i l’índex de preus del consum el 1996. Més recentment, el març del 2017, l’oficina d’estadística britànica va introduir una altra mesura d’inflació, el CPIH, que és l’índex dels preus del consum incloent-hi el cost de tenir o ocupar una casa, que inclou despeses específiques de tenir-ne una en propietat, com ara la hipoteca i la quota d’un agent immobiliari. L’actualització té sentit: al capdavall, prop del 15% de la despesa de les llars al Regne Unit és per a aquestes qüestions. Aquest índex pot ser ultrasofisticat (les agències d’estadística d’altres països tenen dificultats per incorporar els costos de la llar) però, com qualsevol índex d’inflació, és una manera imperfecta de mesurar els canvis que experimenta el cost de la vida al Regne Unit.

Simplificant-ho, la inflació és una fotografia de la rapidesa amb què canvien els preus. Per calcular la xifra, els estadístics escullen el que ells creuen que és un cistell representatiu de béns i serveis de consum diari. Normalment s’expressa en termes de variació percentual comparada amb l’any anterior. Però si tot això sona simple, no ho és gens.

Primer, cal decidir què posar al cistell. Els hàbits de consum canvien amb el temps, i s’ha d’estimar què posar-hi amb enquestes o observant la despesa de la llar. Les actualitzacions del cistell al Regne Unit es fan un cop a l’any, així que probablement és prou representatiu (aquest any, s’hi ha afegit el gintònic i els cascos d’anar amb bicicleta, i se n’han eliminat els cigarrets mentolats). Però als Estats Units només s’actualitza cada dos anys, i abans solia ser cada deu. Al mateix temps, els estadístics han de tenir en compte que la qualitat del cistell normalment millora. Aquest any, un smartphone probablement costa més que l’any passat, però és millor. Si els estadístics es fixen només en els canvis de preu, sobreestimaran la inflació real passant per alt les millores en la qualitat del producte. Als EUA, el Senat va establir un consell assessor a mitjans de la dècada dels 90, que va calcular que la incapacitat d’ajustar la qualitat dels nous productes al cistell va suposar que la inflació real es va sobreestimar com a mínim un 0,6% cada any.

Per si sol, l’índex d’inflació no pot reflectir els canvis en el cost de la vida als quals s’enfronten diferents tipus de persones. Per exemple, Londres ha vist com ràpidament s’ha encarit el preu de l’habitatge cada any, però el CPIH es calcula a escala nacional. La inflació que han patit els habitants de Londres, doncs, pot ser infracalculada.

Divisió entre rics i pobres

També hi ha la divisió entre rics i pobres. El mètode de construir un índex d’inflació és sovint més plutocràtic que democràtic. En altres paraules, l’elecció sobre què posar al cistell està esbiaixada pel que compra la gent rica, perquè són els que més gasten. (És a dir, si una persona rica decideix gastar-se de cop i volta milions d’euros en calçadors, en teoria els calçadors passaran a ser una part important del cistell de compra per calcular la inflació l’any següent.) Això vol dir que els rics i els pobres experimenten diferentment la inflació. Un altre exemple: una casa pobra gasta més diners del seu pressupost en menjar, i al 2000 el preu del menjar es va encarir ràpidament. Un diari va detectar que entre el 2003 i el 2014 la inflació mitjana per als més pobres era d’un 3,4%, respecte al 3% per als més rics.

No és fàcil solucionar tots aquests problemes. El Regne Unit ha obert la porta a fer indicadors regionals [com a Espanya], a més d’estratificar la inflació per nivell d’ingressos. Però fins i tot amb aquests canvis, la inflació continuarà sent una mesura més inexacta del que comunament es creu.

Etiquetes

Més continguts de