Política 08/12/2015

Els dos ‘emergents’ no grinyolen com a alternativa

Dura pugna entre Sánchez, Rivera i Iglesias al debat a quatre mentre Santamaría es dedica a tornar els cops

i
Ferran Casas
5 min
DEBAT A QUATRE SENSE RAJOY  Iglesias i Rivera van ocupar els espais centrals del plató, una metàfora del debat.

MadridLa campanya més televisiva de la història. Els candidats han passat pel programa de Bertín Osborne, pel de María Teresa Campos o han fet el que ha convingut davant les càmeres d’ El hormiguero. I no podien faltar-hi els debats. Hi tenen més a perdre que a guanyar, però els polítics hi han de passar perquè, digui el que digui l’ahir absent Mariano Rajoy, els ciutadans volen ara polítics que donin la cara i sotmesos a escrutini constant. No haver-ho fet és una de les causes que explica que un bipartidisme que fa uns anys semblava indestructible estigui a pocs dies d’esmicolar-se i donar peu a un escenari més obert i difícil de gestionar. El debat va ser viu, amb interrupcions i repreguntes dels dos presentadors, i va exhibir una forta pugna entre Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, candidats del PSOE, Podem i C’s. Soraya Sáenz de Santamaría, representant del PP, va veure com el govern es convertia en l’ase dels cops tot i que va ser poc apel·lada directament. Va replicar a moltes al·lusions, sobretot en matèria de corrupció. En els temes educatius, i bàsicament en l’ús del castellà a l’escola catalana, va polemitzar amb Rivera, que vol desterrar la immersió, i amb Sánchez sobre l’herència rebuda.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Sáenz de Santamaría arribava als estudis d’Atresmedia (Antena 3 i La Sexta) a San Sebastián de los Reyes amb la responsabilitat d’ocupar el lloc de Rajoy sense reforçar en cap cas la sensació que el podia rellevar de manera imminent (res d’alimentar el que l’ocurrent líder de Podem havia batejat com l’operació Menina ). Ja d’entrada va indicar que el PP és “un equip” on tothom pot defensar la gestió del govern i no un projecte “unipersonal o personalista”, en referència als dos emergents.

Sánchez aterrava a la desesperada, ell és qui més s’hi juga als debats, qui menys espai està tenint a la campanya i necessita remuntar per no ser descavalcat del lideratge del PSOE. Va entrar atacant els seus rivals pel segon lloc. A Rivera perquè només servirà perquè Rajoy “hi sigui quatre anys més” i a Iglesias “perquè ja està clar que no guanyarà”. Va alertar d’un pacte de les dues dretes, la nova i la vella.

Rivera, solucions centralistes

Els anomenats emergents compareixien pressionats perquè les expectatives sobre ells són molt altes. Rivera no es va voler abraçar ni al PSOE ni al PP i volia seguir vivint en l’equidistància mentre prometia els serveis públics i la qualitat de l’ocupació de Dinamarca amb els impostos de les economies més liberals. Com? Reduint a la mínima expressió les autonomies, tancant televisions públiques i lluitant contra el frau. Iglesias no s’ho creia i va ser qui va llançar els atacs dialèctics més efectius als seus rivals, sobretot al PSOE per prometre en campanya “el que mai fa quan governa” i qüestionant el liderat de Sánchez. A Rivera li va recordar que parla de retallar despeses supèrflues però es nega amb el PSOE i el PP (es va oblidar CiU) a rebaixar els sous dels regidors a l’Ajuntament de Barcelona.

En el bloc social el PP i C’s van jutjar amb la mateixa severitat el llegat de José Luis Rodríguez Zapatero, i el PSOE i Podem van coincidir en el diagnòstic sobre el mercat laboral. La diferència dreta-esquerra es va deixar notar malgrat que tots (també Sáenz de Santamaría) es van comprometre a no fer més retallades. Sánchez, de fet, promet renegociar amb la UE el topall del dèficit.

La corrupció, un assumpte que els conductors del debat van convertir en central tot i que el PP havia aconseguit apartar-lo de la campanya, pesa com una llosa als conservadors (segons Rivera els papers de Bárcenas són el motiu pel qual Rajoy no va assistir al debat) i tampoc se n’escapa el PSOE. Podem i C’s sí que van coincidir més, però el debat no va passar del retret mutu i va acabar derivant cap a la necessitat de fer reformes institucionals com la de la llei electoral, que prima els grans i no ha frenat la desafecció.

Diccionari sense negociació

Catalunya va anar apareixent amb intermitències al debat (i curiosament els retrets van ser entre Sáenz de Santamaría i Rivera, els que tenen la posició més dura) fins que l’última part el candidat de C’s va poder obrir el cicle admetent que algunes reclamacions catalanes “són justes” i negant fins i tot que ell sigui “antinacionalista”. Sáenz de Santamaría va obrir torn assegurant de manera sorprenent que el sobiranisme no ha pujat en aquesta legislatura i que ara baixa i evitant qualsevol tipus d’autocrítica. La paraula diàleg i negociació per resoldre el procés català segueix sense existir al seu diccionari i, per ella, més que escoltar els independentistes “cal escoltar els que no ho són”. Les terceres vies passen, més o menys intensament, pel PSOE i Podem. Sánchez va oferir un trànsit de l’estat autonòmic al federal sense concrecions més enllà de dur el Senat a Barcelona. La seva no és “una solució per a independentistes” sinó una solució “per renovar el país” i es va mostrar convençut que quan el PP passi a l’oposició acceptarà dialogar sobre la reforma de la Constitució. En aquest punt Iglesias també va poder marcar distàncies insistint en el referèndum i carregant contra “les imposicions” malgrat que ell tampoc vol que els catalans marxin d’una Espanya que ha de ser “plurinacional”. “Amb nosaltres Catalunya no marxarà”, va dir.

Pel que fa a pactes, la mateixa cançó de sempre. El PSOE es presenta com l’única alternativa al PP, Santamaría reivindicava el govern dels més votats i Iglesias i Rivera no es deixaven atrapar ni es comprometien.

Va ser un debat sense Rajoy. El cap de l’executiu no va ser tampoc a l’acarament a quatre d’ El País (i el diari va rebutjar un suplent). El llast de la gestió, la imatge d’envelliment polític que té i el fet de reservar-se al dilluns que ve per debatre amb Sánchez explicaven la seva decisió. Ell està segur que no tindrà cost malgrat el consens generalitzat en què el debat d’ahir era el decisiu per canviar algun vot o arrossegar-ne de mandrosos a les urnes.

Sánchez no va voler debatre amb Mas

Pedro Sánchez, secretari general i candidat del PSOE el 20-D, va descartar fa unes setmanes un debat cara a cara amb Artur Mas a la televisió. Segons ha pogut saber l’ARA, el president de la Generalitat sí que estava disposat a contrastar les seves posicions amb el cap de l’oposició espanyola en una trobada davant les càmeres que el procés català hauria monopolitzat. Mas ja va debatre el febrer del 2014 al programa de la Sexta Salvados amb l’expresident espanyol Felipe González. El líder del PSOE ha endurit el discurs contra Mas en els últims mesos, arran del procés, però també dels casos de corrupció que esquitxen CDC. Però, ¿quin va ser el motiu pel qual va rebutjar el debat? Segons fonts coneixedores de les converses, l’entorn del líder del PSOE va argumentar que no era aconsellable dialogar amb Mas “perquè és president en funcions”. No es van comprometre, però, a fer-ho més endavant si és investit.

stats