Publicitat
Publicitat

Joaquim Barraquer: "Si no pogués operar, em faria vell en 15 dies"

Les parets del seu despatx estan atapeïdes de diplomes, post-it , retalls de diaris, carnets de congressos, un crucifix, condecoracions i un allau de fotos de familiars i de personatges de tot el món que li han confiat els seus ulls. Joaquim Barraquer apareix vestit uniformat de blanc i es posa a parlar de seguida del seu pare, Ignacio Barraquer. Les seves descobertes s'han estudiat i aplicat arreu del món. La prestigiosa saga d'oftalmòlegs ja va per la cinquena generació.

Flipo amb el seu despatx.

Doncs ho trobo tot, sé on és cada cosa. Aquí no rebo els pacients, és el meu refugi per a l'estudi. Aquí no m'empipen. Estic envoltat de totes aquestes fotografies, entrevistes, llibres... Miri, això és un ventilador. I amb aquest botó controlo l'aire. ¿Veu aquelles càmeres? Jo sé des d'aquí tot el que passa a la meva clínica.

He llegit que hi tenien animals.

Sí. Al pati de la clínica el pare hi tenia un llac amb granotes, i el sostre estava tapat amb una tela metàl·lica amb molts ocells. També teníem un macaco, més petit que el ximpanzé. El pare el tractava com un fill, li ensenyava a fumar, l'asseia a taula. Però feia soroll i, al final, el vam donar a la Ciutadella. Una germana meva va anar al parc i, quan encara era a 300 metres, es va posar a cridar, la va reconèixer. Jo jugava de petit amb un puma, mans. Eren altres temps.

No l'angoixa viure a la clínica?

No. Quan marxo d'aquí, o quan acabo d'operar i marxo del quiròfan, agafo l'ascensor i pujo a dalt, on tinc una piscina condicionada i nedo.

Als 84 anys segueix operant!

Sí! Tinc 84 anys, però sóc jove. Faig 15 operacions cada setmana. Si no pogués continuar operant així, em faria vell en 15 dies. A més, opero sempre amb música.

Què diu, ara? I no es distreu?

Per operar cal fixar-se que les mans facin el que han de fer. Però hi ha moments una mica automàtics; per exemple, quan rentes. Segons quines coses les puc fer al compàs. Ha de ser una música que conegui i m'agradi. Quan estic molt concentrat, ni la sento. És que per mi operar no és una feina. Sóc jove perquè estic enamorat de la meva feina.

Se li devia contagiar. La saga pesa.

En la vocació i en les aficions no hi ha dubte que hi ha una part genètica. Al meu pare li agradava molt conduir i córrer, i a mi també. Jo fa 20 anys que tinc un Mercedes i hi havia anat a 255 km/h. Sí, ja sé que ara no ho podria fer. Massa circulació i massa controls. Per això vaig amb xòfer .

És cert que als 13 anys ja operava?

Sí. Jo sempre mirava com ho feia tot el meu pare. Un dia, amb 13 anys, ell havia de treure un ull perquè tenia un tumor a la part del darrere. Però a la part del davant hi tenia una cataracta, i em va dir que l'operés. Em vaig posar els guants, vaig fer el tall...

Que valents... o que inconscients.

No, perquè el pare havia de treure igual l'ull, pel càncer. Vaig fer el que li havia vist fer. Quan vaig acabar em va dir: "Llàstima que l'hi hagi de treure, està perfecte". El pare era pare, mestre i el meu millor amic.

Va fer marxar la família a Itàlia durant la Guerra Civil. Què va passar?

Els de la FAI van voler matar el meu pare, perquè érem família del cardenal arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer. El pare era a l'hospital i van entrar a buscar-lo. Es va amagar barrejat entre els cadàvers de l'hospital. Així es va salvar. L'endemà vam marxar tots del país.

I es van fer franquistes.

Teníem amics als dos bàndols. Ens va ajudar a fugir en avió un amic que era el cap de l'aviació republicana. Aquells anys van ser horribles. Després ha canviat tot, però al principi pensàvem que els bons eren els feixistes, i els dolents, els comunistes.

I ara què en pensa?

Que no hi ha bons ni dolents. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu. S'ha de saber nedar i guardar la roba.

Quan va morir el pare, li va treure els ulls. Com va viure l'acte mèdic?

El pare tenia els budells grossos i patia espasmes, i li feia molt mal la panxa. Quan finalment es va deixar mirar, li van diagnosticar un tumor al fetge. Mentre la família rebia el condol, jo era a la sala d'operacions i li vaig treure les còrnies. Només van ser a la nevera dotze hores.

Va escollir a l'atzar a qui donar-les?

Sí. Van ser per a la dona d'un paleta de Ciudad Real, que s'esperava des de feia molts dies, i un mestre d'escola .

Ha de ser gratificant fer que algú torni a veure-hi bé.

Sí. La vessant més important de la meva vida és el tracte amb el malalt. Coneixe'l, deixar que s'expliqui, tal com feien abans els confessors, donar-li consell sobre el tractament, explicar-li com serà l'operació, i, després d'operar-lo, visitar-lo i escoltar-lo. I que sàpiga que, si té qualsevol dubte o molèstia, pot tornar o trucar.

S'ha perdut el tracte humà?

Sí, s'ha perdut molt i és molt trist. De vegades vénen i em diuen: això m'ho han fet al seguro , i si els pregunto pel metge no en saben el nom, i no els expliquen res, només que els han d'operar. No hi ha una comunió entre el metge i el malalt, i hi ha de ser.

Potser la seva clínica és per a rics.

Aquí tenim de tot: un 50% de malalts s'ho poden pagar i l'altre 50% només paguen les despeses o, de vegades, res. Jo he cobrat un milió de pessetes per una operació de cataracta, i també l'he feta gratis.

Però els dedica el mateix temps?

Totes les persones que treballen aquí estan formades amb la meva empremta. Tinc 30 oculistes fixos i 25 de residents. I saben que els puc controlar. Tinc càmeres i puc veure què fan a tot arreu.

Aquí no fan retallades?

Jo aquí no vull retallar. Retallaré el que sigui dolent. Si algú no treballa bé, diré que fora, però tots els que treballin bé vull que estiguin contents. M'agrada que els treballadors m'estimin. Per això hem de treballar tot el que puguem, hi ha 300 treballadors per mantenir. Però aquí no s'hi poden ficar. La clínica és meva.

I dels fills?

Jo controlo un 98% de les accions. I l'altre 2% és per al fill i per a la filla que també s'hi han dedicat. Mentrestant, enlloc tindran les facilitats d'instrumentals i d'infermeres que tenen aquí. Algun dia, quan jo falti, la clínica serà seva.

I ara sense pagar gaires impostos.

Hauran de pagar poc. Miri, la clínica era del meu pare. Cinc anys abans que es morís, vaig fer un pacte amb ell per comprar-li la clínica i que ell en quedés com a usufructuari, per evitar pagar tants impostos, i també per evitar protestes de les germanes. La meva mare em va fer costat.

¿Però què en pensa del moment convuls de la sanitat?

Jo sóc amic del Miquel Vilardell (president del Col·legi de Metges), estic amb ell.

Vilardell creu que són inassumibles més retallades. S'han passat?

Pot ser que sí, o segur. Però no ho sé, no hi vull intervenir ni fer-me enemics de cap costat. D'altra banda, també conec pacients que van al metge perquè tenen un refredat, per una mica de febre... Perquè és de franc.

Dóna suport al copagament, doncs?

Sí. Com en Vilardell, o com l'amic Moisès Broggi. El que et donen de franc no es valora. Si algú no té mitjans i no pot pagar l'operació, doncs està bé que només pagui la nit d'ingrés. Però el ric ha de pagar-ho tot.

I sempre els distingeix?

Home, bastant.

Ha treballat en un centre públic?

No, no ho he necessitat mai. Però vaig estar treballant a Guayaquil, a l'Equador, i feia igual que aquí: atenia rics i pobres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT