Dignitat i mercat

La Marxa de la Dignitat és per damunt de tot una protesta contra les polítiques neoliberals i d’austeritat dels darrers anys que han comportat un augment flagrant de la desigualtat a l’estat espanyol. També podem veure la mobilització com un clam contra la invasió de la lògica de mercat sobre aspectes que fins fa poc eren aliens al caràcter de mercaderia

La mort de l’expresident del Govern espanyol i exministre franquista secretari general del Movimiento ha eclipsat l’èxit de la Marxa de la Dignitat. La gran manifestació a Madrid organitzada per la PAH i el SAT, entre altres, ha ensenyat el múscul de la societat civil que no tenen els partits de l’oposició –vegeu aquest article sobre el PSOE i Rubalcaba d’en Jordi Muñoz–. La Marxa de la Dignitat és per damunt de tot una protesta contra les polítiques neoliberals i d’austeritat dels darreres anys que han comportat un augment flagrant de la desigualtat a l’estat espanyol. També podem veure la mobilització com un clam contra la invasió de la lògica de mercat sobre aspectes que fins fa poc eren aliens al caràcter de mercaderia.

El filòsof mediàtic Michael Sandel, que fa pocs mesos va visitar Barcelona, ha parlat d’aquest fenomen global al seu darrer llibre, 'What money can’t buy' –traduït al castellà per Debate: 'Lo que el dinero no puede comprar'–. La tesi de Sandel s’acosta a allò que constata la Marxa de la Dignitat: estem passant d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Sense argumentar directament contra el mercat, sinó sobre la seva moralitat, per Sandel hi ha tres categories de "coses": 1) les que es poden comprar –per exemple: un cotxe–, 2) les que simplement no es poden comprar –per exemple: l’amistat, un amic– i 3) les que no s’haurien de poder comprar, però que a vegades sí que es pot –i que solen ser objecte de debat moral–. Aquesta darrera categoria és la que Sandel discuteix mitjançant casos de tota mena: des de les mares de lloguer fins a les lleves del servei militar – vegeu aquest article en anglès del 2005.

Un exemple, denunciat a la Marxa de la Dignitat, és la privatització creixent de la sanitat pública, sovint lligada a il·legalitats i abusos de poder. Una mercantilització de la sanitat que du a situacions com la d’aquesta dona que fou operada per via privada al mateix hospital públic on feia llista d’espera –pagant 9.300 euros–. La pròtesi no era un caprici, sinó una necessitat per mantenir la seva autonomia –i dignitat.

Quins arguments donaria Sandel per rebutjar un cas com aquest?

La mercantilització i privatització de serveis en una societat desigual genera, d’entrada, inequitat per accedir-hi. A més a més, sabem que aquestes polítiques provoquen encara més desigualtat a llarg termini. Aquest és un tema a bastament estudiat. La posició de Sandel, però, és que cal rebutjar aquesta inequitat bàsicament per les dues conseqüències que comporta: la coerció i la corrupció.

En primer lloc, la desigualtat pot degenerar en coerció. Sandel apunta la següent contradicció: en una societat organitzada de manera liberal, és a dir, basada en les decisions lliures dels individus, a mesura que el mercat guanya terreny els ciutadans perden llibertat per prendre decisions. Per exemple, la senyora que va pagar 9.300 euros de la seva butxaca per un servei que necessitava però que el sector públic no li proveïa amb suficient diligència, ara ja no podrà decidir a què dedicar-los. Resulta paradoxal, d’acord amb el filòsof americà, promoure una llibertat de mercat que degenera en una coerció per acceptar transaccions que en principi no estàvem disposats a fer.

En segon lloc, l’objecció de la corrupció és important aquí com a mínim en dos sentits. El copagament del servei públic en corromp, d’alguna manera, la naturalesa universalista, que n’és un element definitori. La vocació pública dels seus treballadors quedaria afectada si s’entra en una lògica purament comercial. D’altra banda, el fet de tenir l’opció de pagar per “saltar-se” les llistes d’espera –per un mateix hospital públic, amb seccions privades– corromp el sentit democràtic de la llista d’espera. La llista d’espera pública es regeix per un criteri democràtic i igualitarista: els ciutadans –amb patologies anàlogues– van passant en funció del dia que s'hi van apuntar; la llista de pagament, no: els ciutadans van passant en funció de si poden pagar.

En resum, per Sandel la mercantilització de la societat deriva en una desigualtat que coacciona els ciutadans i corromp la noció de ciutadania. La dignitat de la Marxa era també aquesta: una dignitat que ni es compra ni es ven.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT