Krahe, ofensa o llibertat d'expressió?

El judici al cantautor Javier Krahe per un vídeo filmat el 1978 on hi “cuinava un Crist” ha tornat a l’actualitat el debat sobre el delicte d’”ofensa religiosa” tipificat a l’article 525 del Codi Penal. Artículo 525. 1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican. La compareixença de Krahe al judici ha anat acompanyada d’un debat crispat i gairebé antagònic, com de costum a Espanya, sobre la suposada vulneració de l'article esmentat. Mentre per a l’acusació i els seus detractors el vídeo de Krahe és un atac frontal a la fe dels catòlics; per als defensors del cantautor el mateix delicte d’ofensa religiosa seria una mena de vestigi teocràtic que recordaria al nacionalcatolicisme. Així, on uns hi veuen un exercici de la llibertat d’expressió d’altres hi veuen un atac a la llibertat de consciència i als sentiments religiosos. Com que els debats sobre els drets fonamentals no són qüestió de blanc o negre sinó de trobar un equilibri, ens hem proposat aclarir alguns aspectes relacionats amb els conflictes entre aquests drets. Per fer-ho ens hem basat en la jurisprudència generada per la Comissió de Venècia i el Consell d’Europa arran de la publicació de les caricatures de Mahoma, el 2005, en un diari danès. Llibertat d’expressió. Aquest és un dret preeminent en contextos democràtics. La discussió de la seva restricció, com el cas que ens ocupa, va sempre referida a l’àmbit públic i mai a l’àmbit privat; a més a més, una possible restricció ha de buscar protegir els individus (creients per exemple) i no pas sistemes de pensament sencers. A l’esfera pública és clau tenir present que cal garantir la presència d’arguments de tota mena, fins i tot contraris als mateixos principis democràtics. Per això, a priori, la llibertat d’expressió empara gairebé tots els discursos amb excepcions molt concretes: incitació a l’odi, negacionisme (Holocaust), persecució de minories ètniques, etc. Llibertat de consciència. Aquest dret, que tot individu ha de tenir garantit en un sistema democràtic, generalment es considera “especial” per les seves connotacions metafísiques. Això significa que afecta els aspectes íntims de les persones i per tant les crítiques que pugui rebre tenen un matís diferent del que podrien tenir les idees polítiques o filosòfiques. És a dir, no és el mateix fer escarni sobre les preferències d’un individu en matèria de transports públics que sobre la seva creença en la resurrecció, per exemple. Política Comparada. Cal destacar que, malgrat que per a alguns és un delicte anacrònic, Espanya no és l’únic estat on existeix un article semblant al 525 del codi penal. De fet, més de la meitat de països europeus tenen normes similars i castiguen les “ofenses religioses” amb penes de presó (fins a cinc anys a Ucraïna per exemple). Això sí, aquestes sempre són commutables per multes pecuniàries. Delictes diferents. Ara bé, dins dels delictes sobre ofenses religioses existeixen diversos graus. Entre les democràcies occidentals i les institucions internacionals existeix un consens en el fet que la pertinença a una confessió religiosa cal situar-la al mateix nivell que el fet de formar part d’un grup ètnic determinat. Per tant, se sol considerar un delicte flagrant el fet que l’ofensa religiosa vagi associada a un discurs d’incitació a l’odi, religiós en aquest cas. Conveniència criminal. Un debat interessant és si la tipificació de l’ofensa religiosa com a restricció de la llibertat d’expressió al codi penal és convenient en un sistema democràtic. Mentre existeix un consens sobre la necessitat d’introduir-hi la incitació a l’odi, també la religiosa, l’ofensa no és tan clara. A favor d’aquesta posició, se sol argumentar que castigar de manera exemplar a les persones que persegueixen ofendre als creients pot ser un avís a la societat perquè aquesta es prengui seriosament les creences dels ciutadans. De l’altra, però, les institucions internacionals solen recomanar que l’ofensa o l’insult religiós per se no siguin inclosos als codis penals i demanen als Estats que encara les mantenen (com l’espanyol) que les eliminin. La raó principal no és pas que aquestes actituds siguin considerades positives o desitjables, sinó que la seva inclusió a les normes penals pot acabar servint com a excusa per a restringir la llibertat d’expressió a favor del grup religiós majoritari. Així, la Comissió de Venècia, per exemple, ha alertat que aquestes normes solen convertir-se en versions encobertes de les lleis contra la blasfèmia, típiques d’Estats amb una religió oficial. La dificultat de distingir una manifestació de la llibertat d’expressió crítica contra un sistema de pensament dominant de l’atac a la fe d’individus concrets és complexa, especialment si la religió atacada o escarnida és la del grup majoritari. El cas Krahe. El cas del vídeo de Krahe, doncs, seria dubtós que pogués constituir un delicte als ulls d’institucions internacionals com ara la Cort Europea dels Drets Humans principalment per tres raons. En primer lloc, el vídeo que es jutja fou filmat per ser emès en la intimitat de la vida privada de Krahe (tot i que finalment fou exhibit el 2004 per Canal + durant una enrevista al cantautor), per tant, no es tractaria d’una manifestació de la llibertat d’expressió a l’esfera pública i no seria legítima condemnar-la (si més no al seu autor). En segon lloc, el vídeo no incita a l’odi contra els creients catòlics sinó que més aviat en fa escarni i burla. Finalment, hom podria argumentar que el vídeo fa escarni del sistema de creença (la religió catòlica) i no pas dels creients que la practiquen, a les seves creences íntimes, tot i que aquest darrer punt resultaria força complicat d’avaluar. Així doncs, malgrat que considerem desafortunades les imatges del vídeo de Krahe podem arribar a la conclusió que no es tracten ni d’una manifestació de la llibertat d’expressió (era un vídeo privat), ni tampoc d’un delicte d’ofensa religiosa, ja que no incita a l’odi contra els creients d’una religió. A més a més, l’escarni (privat) va dirigit a la religió majoritària i no pas a una minoria de la població.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT