Li encanta Girona, a l’Elisabet. Sempre que li proposo d’anar-hi fa uns ullets d’emoció adolescent. Dels molts qualificatius que dedicaria a la ciutat, el que li agrada més és amable. Sí, és una ciutat amable.
Hi tenim uns quants lligams, familiars i d’altra mena. Hi hem descobert, fa poc, el millor profe de piano que hem tingut mai (el mateix per a tots dos: compartir afició amb la parella és magnífic!) Pot estar quatre o cinc hores seguides fent classe, en Joan, i no troba mai el moment de plegar. Les seves lliçons passen del jazz al clàssic, de les havaneres als pasdobles quasi sense adonar-nos-en. Aconsegueix unir harmònicament un munt de motius en una mateixa peça.
Girona desborda cultura per totes bandes gràcies a persones com en Joan. I a unes quantes joies culturals. Avui ens hi convoca el Tapís de la Creació. Pugem les 90 escales que fan de davantal a la catedral i un cop dalt entrem al Museu-Tresor de la Catedral. Ens hi espera el seu responsable, en Joan Piña. “Ni és un tapís ni és de la creació”, ens diu d’entrada. A veure si ens hem equivocat... “Veniu, veniu”, xiuxiueja com si amb la veu baixa volgués fer créixer l’enigma que ens ha plantejat. Passem per unes quantes sales sense concedir-hi l’atenció que es mereixen fins a plantar-nos davant del tresor que cercàvem.
Ens sorprèn trobar-lo en un racó, en una sala petita. Amb prou feines hi caben una vintena de persones. No és possible allunyar-se’n gaires metres per obtenir una visió més global. El Tapís de la Creació necessitaria molt més espai, amb explicacions, interactius... De seguida, però, concentrem l’atenció en els dibuixos de coloraines d’aquesta joia. Però en Joan Piña encara no ens ha resolt l’enigma. “I si no és un tapís, què és, doncs?”, li pregunta l’Elisabet. “És un brodat fet de llana amb tints naturals. I, de fet, la creació sí que hi és present, ja ho veieu, a la gran roda central, però hi ha moltíssimes coses més”. La primera impressió és que soc davant d’una petita enciclopèdia, un recull de tot el que era important per a la gent de l’època medieval.
No se’n sap l’autor, tot i que molt probablement va ser realitzat al monestir de Sant Daniel de Girona, sota el patronatge de Mafalda de Pulla, mare de Ramon Berenguer III. Qui sap si devia ser un equip. Si va ser un sol autor, realment va aconseguir unir harmònicament un munt de motius diversos en una mateixa peça -motius pagans i religiosos-, com en Joan amb el piano.
Deunidó la rellevància que va donar a les bèsties! “¿Has vist aquests peixos simpàtics amb la boca oberta, mirant-se l’un a l’altre?”, comento a l’Elisabet. “Els veig arcaics, d’aspecte prehistòric”, li dic. En canvi, quan es va fer la peça els peixos del mar no devien ser gaire diferents dels d’avui. En fi, i les persones tampoc, suposo.
No se sap on era
No se sap on era“I on estava situada aquesta peça?”, pregunta l’Elisabet a en Joan Piña. “No ho sabem del cert. És una incògnita. Crec que estava penjada en una paret, però darrerament hi ha qui ho ha posat en qüestió, com Manuel Castiñeiras, que diu que devia ser una catifa que es posava a terra per a les grans ocasions. Ell diu que si hagués estat penjada, els ciris l’haurien fet malbé, però jo crec que devia ser lluny dels ciris”, opina en Joan. El debat continua obert.
Manuel Castiñeiras, professor d’art medieval i director del departament d’art i musicologia de la UAB, ha estudiat a consciència aquesta joia patrimonial. “És l’obra més singular del Romànic català, i una de les més extraordinàries de l’Edat Mitjana europea”, diu. Ho argumenta de manera diàfana: “En primer lloc, sorprèn per les seves grans dimensions (358 centímetres d’alçada i 450 centímetres d’amplada), més encara si pensem que se n’ha perdut una part, o sigui que era més gran. En segon lloc, és un brodat de llana sobre llana: això també és estrany perquè normalment aquests brodats estaven fets sobre una base de lli. En tercer lloc, el seu programa iconogràfic és excepcional, perquè combina de manera molt original el repertori bíblic de la creació (roda central), el cosmogràfic (amb les estacions, els rius del paradís, els mesos i els dies de la setmana) i l’històric, amb la llegenda de la Veracreu (franja inferior)”. Queda clar, doncs, que el Tapís de la Creació de la catedral de Girona és realment excepcional, no només per tot el que he comentat fins ara, sinó també perquè ja quasi no queden peces tèxtils monumentals dels segles XI i XII, amb les quals es decoraven les grans esglésies de l’època en les principals festes de l’any litúrgic.
A Europa tan sols n’hi ha una altra de característiques similars, el Tapís de Bayeux, que es va crear per a una funció molt diferent: si el de Girona tenia una funció catequètica i litúrgica, el de Bayeux sembla que va ser fet amb el propòsit commemoratiu i històric de posar de manifest la conquesta d’Anglaterra als saxons per part del normand Guillem el Conqueridor. El Tapís de Bayeux no és que tingui una gran sala per veure’l, és que té tot un museu... Un museu que té més visites que la catedral d’aquest municipi francès!
“Lo Drap de Carlesgran”
Quan l’emperador Carles V va visitar Girona l’any 1538 va demanar explícitament veure “lo Drap de Carlesgran de la història de l’emperador Constantí”. Aquesta és la primera referència documental del Tapís de la Creació de la catedral de Girona. El tapís es va redescobrir a finals del segle XIX i aleshores va batejar-se com a “alfombra del Gegant”, perquè segons els operaris de la catedral es posava davant del Monument de Dijous Sant, una mena de monument efímer que es feia servir per guardar l’eucaristia els dies dels actes en record de la mort de Crist durant les celebracions pasquals.
El color predominant del Tapís de la Creació és el rogenc, tot i que l’efecte de la llum ha anat canviant-lo cap al verdós al llarg dels segles. Al dors del brodat es conserven els colors originals amb detalls interessants, com la túnica del Crist central, que pel davant es veu verda i pel darrere, en canvi, és de color porpra, un color, esclar, propi dels emperadors.
