Rosa Cullell:

"M'he acostumat a fer una vida més lenta"

El passat "En el món de la Barcelona burgesa que encara pervivia a la dècada dels 60 mai no es trencava res del tot, o això semblava" El present "En el món d'ara ho expliquem tot i ho necessitem compartir tot. De vegades, fins i tot en volem fugir"

Durant l'última dècada, el nom de Rosa Cullell (Barcelona, 1958) ha estat vinculat a institucions com La Caixa, el Gran Teatre del Liceu i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de la qual va ser directora general des del 2008 fins al 2010. Després de presentar la dimissió, Cullell va obrir un parèntesi en la seva "trajectòria executiva" per començar una nova etapa. El millor lloc del món (Amsterdam/Alisis) n'és el primer fruit, una novel·la amb dos eixos temporals -el 1967 i el 2008- i amb alguna picada d'ullet autobiogràfica.

El seu debut literari ha trigat a arribar.

La vida que feia abans m'impedia tenir l'espai de solitud necessari per escriure. Necessitava intimitat: aquesta va ser una de les motivacions principals que em van fer deixar la feina a la Corporació de Mitjans Audiovisuals.

Va ser aquest retrobament amb la intimitat el que la va motivar a escriure?

Feia temps que havia anat començant relats, i un dels principals motivadors va ser José Saramago, que una nit, sortint del Liceu, em va dir: "Has de parlar dels teus morts perquè continuïn vius". Saramago era un home molt càlid, tenia un punt molt proper i li encantava parlar amb les dones.

No va ser fins al 2010 quan va començar a lligar les diverses històries que conformen El millor lloc del món .

Des de fa un any m'he acostumat a fer una vida més lenta: m'he dedicat a escriure, he estudiat francès i he viscut fora uns mesos. Tenia el llibre al cap des de feia temps, i ara que l'acabo de publicar tinc allò que en anglès es diu mixed feelings : d'una banda, em pregunto per què m'he ficat en això; de l'altra, estic molt contenta d'haver-ho fet. Vaig passar-li la primera versió a l'Ernest Folch perquè no volia que cap editorial gran em publiqués un llibre pel simple fet que sóc una mica coneguda. Li vaig dir que era un experiment emocional, però li va encantar!

L'experiència professional en el sector editorial li va frenar les ganes d'escriure?

Potser una mica sí. Quan vaig ser consellera delegada de Grup 62 vaig conèixer molts escriptors i pensava que no n'hi havia per tant... Un dels grans plaers que vaig tenir va ser fer amistat amb Jesús Moncada, de qui havia llegit novel·les i reculls de contes. En Jesús era una persona inoblidable. De tant en tant em trucava i em deia: "Anem al Quo Vadis a dinar?". Hi preníem suflé de formatge.

El llibre se situa en un doble pla temporal: d'una banda, hi trobem uns personatges a finals de la dècada dels 60; de l'altra, se centra en la vida d'alguns dels descendents durant l'any 2008 i el 2009.

El primer món, el de la dècada dels 60, és molt estàtic. Espanya era un país avorrit i molt poc dinàmic. A dins de casa, en canvi, m'explicaven coses fantàstiques i poc comprensibles: aquesta doble visió hi és, a la novel·la. També hi ha el contrast amb el món actual, on tot és increïblement ràpid.

Els personatges del 2008 viuen insatisfets i demanen ajuda constantment, tant a través dels amics com dels psiquiatres.

En el món d'ara ho expliquem tot i ho necessitem compartir tot. De vegades, fins i tot en volem fugir. En el món de la Barcelona burgesa i una mica noucentista que encara pervivia a la dècada dels 60 mai no es trencava res del tot, o això semblava. Fins i tot les amants duraven tota la vida! Ara, en canvi, ens dediquem a fer moltes coses durant estones compartimentades per ser un altre, com fa la Rosa anant al Centre Cívic de Gràcia a fer balls de saló.

Va començar escrivint-lo en català i castellà.

La primera versió del llibre em va sortir en totes dues llengües: els capítols de la dècada dels 60 em sortien en català i els actuals en castellà. El llibre és fet per algú que ha viscut en diverses cultures. A casa, per exemple, es parlava castellà, català i francès.

Ha escrit una bona part del llibre a França.

Sí. A Ais de Provença i a Vers. Hi vaig sovint, a França, sobretot per festivals de música. La civilització francesa m'agrada molt: he llegit molta literatura francesa, i el cinema francès també m'apassiona: la Nouvelle Vague, les comèdies, els documentals... A França disfruten de manera lúdica el fet de ser francesos, i això no ho tenim aquí, encara, tot i que les coses estan canviant.

Els seus gustos literaris són tan clàssics com els musicals?

No. En literatura barrejo molt més. Tinc una enorme facilitat per llegir tot el que em cau a les mans. M'agraden autors contemporanis anglosaxons com Ian McEwan, David Lodge, Nick Hornby i Zadie Smith, autors àrabs com Naguib Mahfuz i la literatura americana feta per indis: el mestissatge m'interessa molt. De catalans, m'agrada en Jaume Cabré, l'Eduard Márquez, en Juan Marsé i Javier Cercas. Quan el meu pare s'estava morint, li llegia Soldados de Salamina . No acabava d'entendre la barreja de realitat i ficció. Quan el vaig acabar li vaig preguntar si li havia agradat i em va dir: "Sí, però és literatura".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT