Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Si trenquen amb el PSOE

"Encara que ho neguin, els socialistes catalans en parlen sovint, i fins i tot encarreguen enquestes per saber quin impacte electoral tindria l'escissió". Article publicat el 15 de maig. El recuperem en plena febre precongressual al PSC

Qüestionar els dogmes. És saludable i convenient parlar de política sense dogmatismes? Doncs bé, podríem dir que això que la unitat civil catalana depèn de l'acord estable entre el PSC i el PSOE potser és un dogma que cal revisar. Potser, o potser no; en qualsevol cas val la pena parlar-ne amb tota llibertat. Encara que ho neguin, els socialistes catalans en parlen sovint, i fins i tot encarreguen enquestes per saber quin impacte electoral tindria l'escissió. Després del trist episodi viscut dimarts al Congrés de Diputats, la qüestió té més vigència que mai, i ha donat ales a les veus que dins i fora del partit advoquen per una ruptura, o almenys un nou marc de relació, que permeti al socialisme català expressar-se amb veu pròpia. Però els sectors més rupturistes solen caure en el parany del simplisme: imaginen que l'actual PSC (i els seus votants) es pot girar com un mitjó. I que el PSOE i tot el que representa -l'espanyolisme d'esquerres- es poden eliminar del tauler polític català prement un botó.

Un repte per al catalanisme. Doncs no. Si el PSC trenca, res serà com abans. Reviurà la federació catalana del PSOE, i tindrà un cert pes a l'àrea metropolitana de Barcelona. El PSC haurà de fer front a un rival electoral potent. Perdrà líders destacats, i molts altres es trobaran davant d'un dilema impossible. Però hem de fugir de les dramatitzacions interessades. Catalunya ha canviat, l'àrea metropolitana també; el PSOE no és el del 1982 i el PSC tampoc no és aquella sucursal que necessitava portar González i Guerra per omplir els mítings. Si recuperés la sobirania, el socialisme català podria captar molt de vot nou. Malgrat tot, és un procés que implica grans riscos. I més enllà de càlculs electorals, és evident que una part dels milers de votants socialistes se sentirien expulsats de l'eix vertebrador del catalanisme (alguns ja ho han fet, i voten PP o Ciutadans). ¿És prou fort el catalanisme per fer front a aquesta possibilitat?

El cas de CIU. Pensem què hauria passat en l'àmbit del centredreta si el plantejament hagués estat el mateix, si CiU i el PP (o, abans, la UCD) s'haguessin fusionat amb l'excusa de fer de Catalunya un sol poble, evitar el lerrouxisme, etcètera. Anton Cañellas ho va intentar als anys setanta, i gosaria dir que Josep Piqué i Duran i Lleida van somiar amb la possibilitat d'un pacte a la navarresa més d'una vegada. Jo crec, però, que va ser una sort que CiU s'hi resistís, que decidís competir amb el PP en el seu àmbit ideològic, tenyint-lo de catalanitat. El PP continua existint, esclar, i representa el que representa: Catalunya és un país compost. Estic convençut, doncs, que seria una sort que el PSC fos un partit plenament sobirà, amb grup propi a Madrid (la qual cosa no l'hauria de privar de tenir relacions preferents amb el PSOE), i més sensible als nous aires alliberadors que ventilen el país d'un temps ençà. La supeditació al PSOE, fa trenta anys, era un sacrifici més o menys comprensible. Avui dia, és una renúncia impossible de justificar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT