Barto a la passarel·la
Josep Maria Bartomeu arriba amb dos minuts de retard a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial. Ve directament de l’Hotel Omm de donar-li la samarreta del Barça a Lang Lang, el pianista de moda. A l’aula capella l’esperem 150 persones. Més homes que dones (120 a 30), més empresaris que estudiants (125 a 25), empat tècnic, en canvi, entre corbates i espitregats. No hi cap ningú més. Els que arriben tard, escolten drets les dues hores de xerrada. A cop d’ull, no reconec cap més periodista. Sí que hi ha Xavier Pérez Farguell, el director general del Barça en el trienni de Gaspart. Tots ens hem apuntat al col·loqui titulat L’empresa familiar excel·lent: sintonia entre propietat i gestió. Josep Maria Bartomeu és un dels tres ponents i l’han convidat més com a conseller delegat de la seva empresa familiar de tres generacions, Adelte, que com a president de futbol. Potser per això no du la insígnia d’or del club que acostuma a lluir a la solapa.
El moderador del col·loqui, Santiago Tarín (un headhunter, no el confongueu amb el periodista), l’anomena Barto tota l’estona, amb una confiança poc protocol·lària. Ens presenten Adelte com una de les 4.400 empreses de l’Estat que facturen més de 50 milions d’euros a l’any. Concretament, l’empresa líder mundial en passarel·les de creuers i ferris, amb 1.200 treballadors repartits en centres de producció en vuit països, l’any passat en va facturar 115. Barto -primera sorpresa- fa la conferència sense llegir, ni tan sols mira el paper. No titubeja, no s’empassa síl·labes. Sap de què parla i, com si tingués un alter ego, se’l nota amb una seguretat que no té quan parla en un faristol del Camp Nou o en un plató de televisió. Explica que fa quatre anys va fer un pas enrere i va deixar la gestió en mans de directius. “No és fàcil, perquè, per més que endevinis la persona, mai ho fa exactament com ho faries tu”. De seguida, les referències al Barça són una constant.
Adelte i el Barça coincideixen a ser empreses catalanes líders al món, però mentre que la propietat d’una és d’una sola família, la del club és, diu, de 38.000 famílies que agrupen els 140.000 socis. Vet aquí una quantificació mai sentida de la massa culer. Admet que el Barça és molt més complex que una empresa, perquè “s’aprèn a base de ser-hi” i confessa allò que intuíem: “Al Barça represento la propietat però m’encantaria fer la gestió”. Barto explica que la direcció la duen els professionals com Ignasi Mestre, Albert Soler, Albert Roura i Francesco Calvo. I aquesta és la mare dels ous. Josep Maria Bartomeu admet que als membres de la junta directiva del club, com a representants de la propietat, els costa fer el pas enrere perquè el Barça és el seu hobby i, més enllà d’establir un full de ruta, han de reprimir les seves ganes de ficar-hi cullerada.
I, al final, deixa anar la frase de la nit: “El director general del Barça ha de gestionar cap a baix i cap a dalt, però gestionar cap a dalt és tan difícil que és on han fracassat fins ara tots els directors generals del Barça”. Sortim del col·loqui sense la solució. Potser perquè s’ha parlat molt de confiança, de lleialtat i de valors, però no s’ha esmentat un factor clau en la condició humana: l’ego.
