El Chelsea avorreix l’Arsenal i podria ser campió diumenge

LondresEl Chelsea és massa equip per a l’Arsenal i per a la resta de rivals de la Premier. Va ser lluminós i espurnejant quan la temporada es treia les lleganyes. Ara, quan el campionat es vol pondre, és aspre, tendinós, impenetrable. Espès com un esbarzer, protegeix Courtois del perill. El gen competitiu i la solidaritat pencaire d’onze estrelles blaves emboiren els rivals, els impacienten i els erosionen psicològicament. Amb el Chelsea, el joc no flueix sinó que es coagula a l’espera d’una genialitat de Hazard que estaborneixi l’adversari. Li agrada nedar en l’avorriment i així, adormint rivals i espectadors, guanyarà la lliga. És un pla pobre, insuficient per fer tremolar Europa. El Chelsea serà campió amb pocs honors però amb tot el mèrit. Amb 10 punts més que el City i l’Arsenal, dimecres jugarà un partit pendent a Leicester i diumenge podria cantar victòria contra el Palace.

A l’Emirates el partit va costar d’empassar com una cullerada de ciment. L’Arsenal, embalat per 8 victòries seguides, va mostrar rampells de geni just començar però el pla de Mourinho va domar la fera aviat. De fet, si no arriba a ser pel desencert còsmic de l’àrbitre, el Chelsea se n’hauria anat al descans amb la paella pel mànec. Oscar, fals nou, va rebre una passada llarga de Cesc i va fer una vaselina a Ospina, que el va atropellar contundentment. Mentre Bellerín evitava, amb el cap, que la pilota entrés la banqueta visitant s’inflamava per demanar penal del porter. Les protestes es van repetir minuts més tard, quan Cesc va veure la targeta groga per simulació. Cazorla el va fer caure amb el genoll i al sud de Londres van tornar a trobar a faltar la recompensa del penal. Al nord de la ciutat va passar el mateix quan Cahill va interrompre, amb el braç estès, una rematada de Cazorla. Definitivament, Michael Oliver va arbitrar amb pa a l’ull. Abans de l’entreacte, Ramires va rematar innocentment el que podria haver sigut el 0 a 1 i el que va ser, de llarg, la millor ocasió del partit.

La temporada perfecta de Cesc

La segona part, que es podria haver jugat sense porters, va combinar la impotència pistolera amb la còmoda resistència visitant. Un Arsenal immadur no va trobar escletxes a la paret del campió. Només una passada de la mort de Monreal òrfena de rematadors va espantar el líder.

Devia sentir que algú el seguia. Devia notar el pes de molts ulls perquè totes les mirades l’escrutaven. Un sentiment estrany bategava dins seu. Vint-i-un futbolistes jugaven un partit. Ell, tot sol, en jugava un altre contra el seu passat. El van xiular per despit i per amor. Amb el pas dels minuts el van perdonar. Al final, Cesc i els seguidors de l’Arsenal es van reconciliar amb aplaudiments recíprocs quan Mourinho el va premiar amb el canvi. Cesc serà campió de lliga i ha fet les paus amb una de les aficions de la seva vida. La temporada perfecta.