Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Dos petits records que són part de la nostra història

Aquesta és una setmana important per al futbol català. Es produeix un fet que mereix el reconeixement de tothom. Avui fa 15 anys que el màxim golejador català de la història va marcar el seu primer gol a Primera. Per recordar-ho he tornat a mirar el vídeo que recull els moments màgics del club dels meus amors i he vist de nou aquella vaselina imperfecta amb què Tamudo va marcar un gol vital al Rico Pérez.

Però un cop comences a veure imatges emocionants no pots parar; i l'atzar em va portar a una calorosa tarda del juny del 1990. La ressaca de Leverkusen ens havia enviat a Segona, el meu primer descens. La temporada a l'infern va ser mediocre i vam acabar cinquens. El tercer i quart promocionaven. Per sort, el tercer va ser el filial de l'Athletic, que no podia aspirar a l'ascens. Ens ho jugàvem tot contra el Màlaga. A l'anada, a Sarrià, 1-0. Recordo molt bé el partit de tornada: la poca confiança que em donava aquell equip on ningú semblava el que era. L'entrenador, Juanjo Díaz, semblava un d'aquells professors dels antics instituts que repartien el seu temps de classe entre cridar i fumar. El porter, Meléndez en absència d'un N'Kono poc compromès, era conegut com a Macario i feia una permanent cara de despistat. Wuttke, amb una panxeta preocupant i ganes d'anar cap a Lloret a fer pàtria. I al davant, un Archibald de tornada de tot que cobrava per gol marcat. També hi havia Golobart -tot coratge, però millor analista que futbolista-, Màgic Díaz -explosiu però més decisiu com a agent dels dos jugadors més importants de l'Espanyol actual que tant vam enyorar ahir malgrat l'agònic gol de Pandiani-, Gabino, Pineda...

El partit va acabar 1-0. Penals. El porter del Màlaga -Jaro, el mateix que ara li ensenya a Casillas a parar faltes- llançava el que ens deixava a Segona... fora. Van seguir fins que Meléndez en va parar un i Albesa va decidir entrar a la història de l'Espanyol marcant el definitiu. Des d'aleshores no hem tornat a guanyar cap tanda més en partit oficial.

Diumenge ens tornem a trobar. Els diners del xeic han convertit el Màlaga en un club potent. Després de l'empat d'ahir encarem l'esprint final amb ambició. Tant ells com nosaltres aspirem a Europa. Però el que ens fa grans no és això. Ells van baixar a Tercera, van desaparèixer i renéixer. I el xeic els ha donat un nou aire artificial. Nosaltres hem sigut regulars (amb només un altre efímer descens), hem guanyat dues copes, hem arribat a una altra final de UEFA i tenim el camp més bonic de la Lliga. I sense xeic. No els tinc cap enveja.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT