Publicitat
Publicitat

L'equip de Del Bosque empata contra un rival molt digne amb un gol de Cesc (1-1)

Itàlia planta cara a Espanya

Espanya no ho tindrà fàcil per revalidar el títol de campió d'Europa. L'equip de Vicente del Bosque va debutar al torneig amb una Itàlia que per moments va competir en genialitats amb els campions del món. De fet, l'empat és un mal menor per a dues seleccions que van voler cuidar la pilota, ja que sobre el paper tant l'una com l'altra haurien de superar croats i irlandesos per arribar als quarts de final.

A Gdansk, Espanya es va trobar un rival que tenia clar que allò era més que un partit. Després de perdre tes amistosos de manera consecutiva i veure la policia investigant membres de la selecció, Itàlia sabia que jugar un bon partit era la millor manera de demostrar al món l'altra cara italiana, la dels tècnics i jugadors que estimen el bon joc. Espanya, en canvi, viu la pressió de ser el millor equip del món, i cada cop que juga ha de demostrar el seu talent. I ahir li va costar. Itàlia va ser millor durant els primers 45 minuts, però a la segona part Espanya va saber recuperar el control de la pilota. L'empat final, just, deixa més satisfets els italians que els espanyols, als qual no han derrotat en partit oficial a Itàlia des del 1920. Fa quatre anys Espanya va necessitar els penals per batre un rival sempre competitiu. Un rival que ara, a més, té més bon gust futbolístic.

Papers canviats

Prandelli fa temps que lluita per canviar la cara d'Itàlia. Ja ho va demostrar quan l' azzurra va guanyar l'amistós contra Espanya a Bari, i ahir pispant la pilota a Espanya durant bona part del matx. Guiada per un Pirlo sempre deliciós i nous noms de bon peu, com Giaccherini i Marchisio, Itàlia va intercanviar els papers i durant molts minuts Espanya no va tenir la pilota i va haver de jugar a la contra. Però amb la qualitat d'Iniesta i Xavi Espanya s'hi va tornar i el partit de Gdansk es va convertir en un interessant intercanvi de cops amb dues seleccions valentes, atacant.

Ara bé, cap de les dues seleccions jugava amb un davanter centre pur, i el matx tenia més joc que no pas ocasions clares. Silva i Cesc arribaven a l'àrea sense acabar les jugades i la defensa espanyola patia amb les excentricitats de Cassano i Balotelli, dos genis amb els peus però amb un cap una mica esbojarrat. Quan faltava poc per al descans, per exemple, Balotelli va demanar un penal de Piqué i va donar tres cops de puny a la gespa protestant. Cassano s'ho va mirar rient. Li va semblar divertit. I de fet el partit ho era, de divertit, malgrat que no tenia gols. Iniesta el va buscar en l'últim minut del primer temps, just un minut abans que Casillas fes una aturada fantàstica a Motta, que arribava des de la segona línia.

El partit no deixava de ser una versió encoberta del que podria ser un Barça-Juventus. Del Bosque feia jugar cinc homes del Barça -més Jordi Alba, format a La Masia- i Prandelli en feia jugar sis de l'equip piemontès, campió de lliga italiana amb un estil entretingut, valent, atrevit. Amb aquests ingredients el partit estava destinat a ser bonic, i després del descans encara ho va ser més, perquè van arribar els gols. Espanya va fer un pas endavant millorant en la possessió de pilota, però la primera ocasió va ser de Balotelli, que va passar de pispar la pilota a Ramos a deixar que l'andalús l'hi robés acte seguit quan s'havia quedat sol davant de Casillas. De fet, el davanter del City va ser substituït per Di Natale just després i als 60 minuts el davanter de l'Udinese va fer el 0-1 després de rebre una assistència a l'espai meravellosa de Pirlo.

L'alegria italiana va durar poc. Enmig d'un mar de defenses rivals, Silva va trobar un espai que va aprofitar Cesc per batre Buffon. El gol de l'empat, ràpid, va donar més energia a Espanya, que va fer un pas endavant amb l'aparició a la gespa de Jesús Navas. Itàlia tampoc es va espantar amb l'aparició a la gespa del menut Giovinco.

Fins al final del matx Espanya va fer més mèrits per endur-se el partit, gràcies en part a l'entrada al camp d'un Fernando Torres que genera ocasions però que ara mateix les desaprofita totes. Iniesta, meravellós, era el líder del joc d'Espanya amb una tècnica que en aquests moments només pot superar Messi. Però Itàlia, amb la seva defensa de tres amb laterals que ajuden i ataquen, no va renunciar a l'atac amb dues ocasions ben clares de Di Natale i un Claudio Marchisio que va jugar a l'altura de Sergio Busquets, amb qui va mantenir un duel al mig del camp per als bons gurmets. Motta, enfrontat a excompanys, també va deixar-hi la pell perquè Espanya no semblés tant Espanya i Itàlia no semblés la Itàlia dels tòpics negatius.

Amb l'empat, Itàlia recupera crèdit. Especialment perquè el sistema 3-5-2 que va utilitzar Prandelli ahir, amb Maggio i Giaccherini corrent molt, no sol ser l'habitual. I malgrat tot, va poder aturar el pas d'una Espanya que segueix encomanada a l'estil de joc blaugrana amb Cesc fent de fals nou i la màgia d'Iniesta i Xavi. Però que com al Barça, a vegades li costa xutar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT