Vázquez Montalbán: Cròniques del cruyffisme

Vázquez Montalbán ha sigut un dels grans cronistes de la trajectòria de Johan Cruyff i, de retruc, del cruyffisme. El setembre del 1973 va ser testimoni de com, després d’anys de sequera, renaixien les esperances amb l’arribada de l’holandès. Conscient de la seva qualitat de joc i de la il·lusió generada entre els barcelonistes, Vázquez Montalbán va anunciar l’inici d’una "dècada prodigiosa", comparable a la liderada per Kubala als anys cinquanta ("Cruyff o el inicio de la década prodigiosa", Triunfo). I, davant la denúncia del CIS pel preu desorbitat del fitxatge, va apel·lar al dret de les classes populars a compensar amb una dosi d’èpica futbolística la frustració provocada per les dures condicions laborals ("Operación fútbol", Triunfo ).

Montalbán va batejar amb el terme cruyffisme l’impacte del jugador holandès no tan sols en el terreny esportiu sinó també en els àmbits social, econòmic, mediàtic, polític, identitari i emocional ("El cruyffismo", Triunfo, 1974). Quan els aficionats culers discutien sobre qui era millor, si Cruyff o Kubala, el periodista, per a qui l’hongarès era un mite de la seva infantesa, va respondre que representaven dos moments en l’evolució del futbol: Kubala, el de la individualitat al voltant de la qual juga tot l’equip, i Cruyff, el del líder capaç de treure el millor de la resta de companys ("Kubala o Cruyff", Barça, 1973). Tot i això, en plena eufòria col·lectiva després del 0 a 5 i guanyar la Lliga, va advertir que la figura de Cruyff podia erosionar el simbolisme d’un club cada cop més preocupat pels ingressos comercials que no pas per la seva funció identitària ("Donde no llegó la política llegó el fútbol", Triunfo, 1974).

El retorn del rei

Malgrat que els èxits no van ser els esperats, la figura de Cruyff va assolir una aura mítica "entre la memòria i el desig" per als barcelonistes. Com a entrenador, va pagar amb escreix el seu deute amb una afició que n’esperava el retorn com si es tractés d’una mena de rei Artur capaç de repetir les gestes del passat i redreçar el club ("Cruyff", El País, 1999). No obstant això, els primers mesos a la banqueta tampoc no van ser fàcils. Vázquez Montalbán no va dubtar a criticar la gestió de la plantilla, fins i tot denunciant que havia convertit el club en una autèntica "mansió del terror" per a alguns jugadors ("Can Barça: la mansión del terror", El País, 1990). Ara bé, amb la consecució de la primera Lliga, Montalbán va reconèixer l’error del seu diagnòstic ("Como si la directiva y el Real Madrid no existieran", El País, 1991). L’entrenador va guanyar la Champions i tres títols de Lliga més.

Les tensions amb la junta directiva i el fracàs del seu projecte esportiu —formar un equip amb jugadors del planter i alguns estrangers— va provocar la seva destitució. S’iniciava així el postcruyffisme, una etapa marcada per la nostàlgia dels seus triomfs ("El poscruiffismo", El País, 1997). Vázquez Montalbán reconeixia la importància de Johan Cruyff en la història del Barça més com a entrenador que no pas com a jugador, tot comparant-lo amb dos estrangers mítics: el fundador, Joan Gamper, i el jugador que va fer construir el Camp Nou, Ladislau Kubala (“ Kubala, entre Gamper y Cruyff ”, El País, 2002). Per desgràcia, Vázquez Montalbán no va poder gaudir del llegat més important del postcruyffisme: el nomenament de Frank Rijkaard i de Josep Guardiola com a entrenadors del primer equip. Una decisió que va suposar, ara sí, l’inici d’una dècada prodigiosa consolidada sota la direcció de Luis Enrique.