Publicitat

EL NOU TÈCNIC

El relleu de Pep Guardiola, vist per Puyal

L'editorial de Joaquim Maria Puyal a 'La TDP' de Catalunya Ràdio: 'Té sentit el guardiolisme sense Guardiola?'

L'ÀUDIO DE L'EDITORIAL

El dia 27 d'abril Guardiola va dir que se n'anava, i aquell mateix dia el club va comunicar que ja hi havia nou entrenador, el senyor Vilanova. Tot això ha provocat una enorme expectació, i el comiat de Guardiola ha estat objecte d'una enorme quantitat de comentaris. M'imagino que per a alguns, com per exemple per als que són de l'Espanyol o per als que no els agrada el futbol, els hauran semblat excessius. I probablement ho són.

Però jo crec, des de l'òptica culer, que Guardiola es mereix un comiat així. Ha estat el millor entrenador de la història del club i probablement ningú igualarà els seus resultats, tant en el terreny esportiu com en l'institucional i de relació, que és molt important. Guardiola es mereix un comiat com aquest: junta multitudinària al Camp Nou. El club ha de permetre a la gent, i a ell, visualitzar en un homenatge massiu tantes i tantes coses que tenim tots els culers a la ment. Cal fer-ho. I, atenció, perquè queden pocs dies. Algú s'hauria d'ocupar d'això.

El Sr. Guardiola es mereix totes les coses bones que li arriben ara de part de la gent i de part de l'opinió pública. També des de La TdP volem donar les gràcies a Pep Guardiola, per bé que tota la culerada hauria viscut menys neguitosa els darrers mesos d'incertesa si ens hagués dit que el club i ell anaven a l'una des de la tardor, com va dir a la roda de premsa. Però vaja, el que volem des d'aquí és desitjar-li, a ell i a tota la seva família, molta felicitat, perquè Guardiola se'n va per la porta gran, una porta que no va saber trobar o no li van saber oferir quan se'n va anar com a jugador. Una porta tan gran que la tindrà franca si mai vol tornar com a entrenador o com a president, una oportunitat, aquesta, que no li faltarà en el futur d'aquest club que ja és centenari.

Barcelonisme, no guardiolisme

El Barça té més de 110 anys d'història. Una institució amb tanta història i entitat no pot dependre d'un sol home. I em ve al cap la frase aquella d'Espriu: obrir-se les venes perquè se'n va Guardiola és, a més d'estúpid i inútil, empetitir el club i posar en qüestió la força de l'entitat, la força del barcelonisme.

El barcelonisme ha estat i està per sobre del kubalisme, del montalisme, del cruyffisme i del nuñisme. ¿Com no ho hauria d'estar, si va superar el franquisme? El club, doncs, ara, ha de superar amb rapidesa i eficàcia l'absència del seu líder carismàtic dels darrers anys. Per això, la pregunta pertinent és: ¿té sentit el guardiolisme sense Guardiola? Jo no m'atreveixo a dir que no quan hi ha una total unanimitat en la resposta afirmativa, però, sincerament, no ho acabo de veure clar.

Tothom ha vist amb bons ulls la jugada de situar al capdavant del vestidor Tito Vilanova. No he sabut sentir ni llegir veus discordants de la decisió. Ho explico si veig la il·lusió col·lectiva de voler creure que, sense Guardiola, també continuarà així el guardiolisme i els èxits esportius, que, al carrer, és el que vol la majoria.

Segurament aquell senyor comptable que fa números per estalviar amb tòners de la fotocopiadora, haurà sigut el culer més feliç aquest cap de setmana perquè, amb la nova estructura, ara ens estalviarem el salari del primer entrenador i no cal pagar-ne cap de nou per substituir-lo. Però, dit això, cal dir que Vilanova no ho té fàcil.

Passada la flamarada inicial dels primers temps, inevitablement arribaran les comparacions. I la gestió i els resultats de Guardiola, a mi, em semblen inigualables. Tito Vilanova no ho té fàcil.

Tindrà tot el suport de La TdP , i jo crec que li farà falta. Quan guanyes, en el món del futbol, és molt fàcil trobar gent agraïda, que t'aplaudeix i et toca l'esquena. Però quan les coses no surten com vols, aquest club nostre és procliu a fer llenya. Sé de què parlo.

El nou entrenador, més enllà de virtuts i defectes que la majoria no li coneixem encara, té un repte diabòlic: substituir el millor. Naturalment des d'aquí li desitgem tota la sort del món, confiarem en les seves capacitats i li garantim comprensió davant el difícil encàrrec que li ha fet el club.

Els periodistes quan diem el club volem dir la directiva, i la directiva en tot aquest procés ha seguit un vell principi estratègic d'alguns gestors, tant en èpoques de bonança com en èpoques de conflicte. Els francesos en diuen laissez faire, laissez passer . Els gallecs en diuen no meneallo. A mi no em sembla bé ni malament perquè tot depèn del cas, de les circumstàncies, del model... ¿I quin és el model del club de Sandro Rosell? Existeix el rosellisme més enllà de l'antilaportisme i de les retallades del senyor comptable. Sandro Rosell és un gran culer i fa tot allò que creu que és millor per al club. Va mantenir Guardiola quan va ser escollit president i ara manté el guardiolisme quan Guardiola se'n va.

A la pregunta que jo feia abans (¿té sentit el guardiolisme sense Guardiola?), Rosell amb els fets contesta que sí, que té sentit. Si Rosell creu que sí, que tot allò dels valors d'aquest equip; que tot allò del concepte transcendent del seu esperit; que tot aquell domini de les situacions, de les respostes a Mourinho, les aparicions públiques a les rodes de premsa, el tenir la resposta adequada, el ser el portaveu de l'entitat, la personalitat col·lectiva que vola per damunt de la personalitat individual; que tot allò que ens ha fet triomfadors aquests anys, l'estil, etc., es mantindrà amb l'estructura actual sense Guardiola, jo no seré qui li discuteixi al president. Endavant. Tant de bo que l'encertem.

La TdP estarà, d'entrada, també en aquest escenari al costat del club. Vaja, vull dir al costat de la directiva, perquè al costat del club sempre hi és, La TdP . Però vull deixar clara una cosa: aquelles persones que manen al club, que es referien a Guardiola com el Dalai-lama, han perdut l'ocasió, no sé si per por o per absència de model, d'acabar amb una religió que evidentment no és la seva, han perdut l'oportunitat de presentar una alternativa, ara ja no podran dir que no han tingut l'ocasió d'intervenir i canviar la fórmula. L'han tinguda i no l'han volguda aprofitar. O no si han atrevit. Quedi dit. Perquè si les coses comencen a no anar bé, ells, com sempre, començaran també a xiuxiuejar comentaris pretesament saberuts en els grupets pròxims de la gent de confiança i ja hi tornarem a ser. Tant de bo que els resultats els facin callar per moltes temporades, perquè, si no, malament rai. Sé de què parlo.

La salut del Tito

Aquesta temporada hem tingut un gran tema recurrent: la renovació de Guardiola. Com deia ahir Xavier Bosch a l'ARA, tots els opinadors ens vam mullar, refiar. Jo mateix vaig perdre aquells pèsols famosos en una aposta amb el Christian Garcia. Avui en dia al nostre país hi ha molts periodistes (diaris, ràdios, cadenes de televisió, programes i tertúlies), tothom en sap i en parla, de futbol. Tothom s'hi atreveix i hi pot posar cullerada, però, malgrat tot això, ningú va avançar-se a la notícia del canvi de Guardiola per Vilanova. És més, tots dèiem que la mala salut del Tito era una de les raons més importants perquè Guardiola marxés. ¿Mala salut del Tito i ara serà l'entrenador del primer equip? Desitjo al Tito una salut de ferro, però no sé contestar a aquesta pregunta. El que sí que crec és que la mala salut és nostra, del periodisme, que omplim hores d'antena i pàgines de diaris i, en canvi, som incapaços de seguir aquell vell principi professional d'avançar-se a la notícia.

Segurament, quan em senti dir això, algun conegut meu amb vara alta al club dibuixarà un somriure de satisfacció per sota del nas. L'està dibuixant ara. El club i la directiva, certament, cada vegada tenen més apamat el control de la informació, i això, a mi, ja em perdonaran, no m'acaba de semblar bé perquè nosaltres, els periodistes, hem de servir el lector abans que el club, el soci abans que la directiva. El que ens ha passat aquesta temporada ens ha de fer reflexionar, també a nosaltres, sovint més amoïnats per seguir la inèrcia i l'automatisme d'omplir espais i espais que per l'atreviment, l'esforç i l'audàcia de fer feina d'investigació. Si fem això, si treballem, indaguem i arribem a destapar exclusives de debò, ja només ens caldrà el coratge d'explicar el resultat. Coratge i treball per no perdre el nord del periodisme, que és servir les persones.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

XARXES SOCIALS

  • Twitter ”@ARAesports”
PUBLICITAT