Publicitat
Publicitat

El 3-4-3 del Barça és més mòbil que mai

Un caos posicional que ho desordena tot

El d'ahir a San Siro va ser un partit intens, mogut. Molt mogut. L'habitual joc de posicions dels blaugranes va ser més aviat un ball ple de passió, com sempre, però en alguns moments sense coreografia. Situat en un 3-4-3, el Barça va voler tenir la pilota i amagar-la amb constants permutes dels seus jugadors interiors. Ocupar, desocupar. Ocupar, desocupar. Aquesta era la dinàmica de joc. La de sempre.

Però ahir el Milan, ordenadíssim en tot moment protegint la porteria d'Abbiati, no va permetre que el Barça pogués executar el seu pla, el seu caos posicional, amb l'eficàcia d'altres dies. Allegri, com havia avisat, no va tenir vergonya de limitar la seva aposta ofensiva al joc de contraatac, amb una defensa poblada i replegada en camp propi i dos jugadors despenjats en punta, Ibra i Robinho (Pato a la segona meitat).

Els italians es van beneficiar de l'absència d'Alves, molt més sensible del que semblava en un primer moment. Puyol, limitat per la defensa de tres, no va pujar per la banda dreta i això va desequilibrar l'atac blaugrana, que acumulava jugadors en posicions centrals (Messi, teòric extrem dret, va jugar pel mig la major part del temps), i el Barça només va tenir en posició de màxima amplitud Villa per l'esquerre. Guardiola va corregir-ho a la segona meitat donant entrada a Alexis, però l'escenari de partit ja havia canviat i s'havia convertit en un duel més vertical.

Quin és el meu lloc?

El Milan, amb el seu plantejament agressiu, va obligar el Barça a fer un partit molt irregular, inestable amb pilota, arriscat sense. La iniciativa dels de Guardiola va ser parcial i, en algun moment, irreal. Aparentment, els blaugranes tenien el domini del joc, però no van poder imposar el seu ritme de possessió, tot i gaudir d'alguns atacs llargs que van asserenar els ànims del partit d'alt voltatge que proposaven els d'Allegri.

Durant tota la primera meitat, el Barça va intentar fer el que fa sempre: atacar amb pilota, moure les peces, fer-les rotar per ocupar tots els espais i trobar forats. Però ahir va ser difícil estabilitzar el rombe central del 3-4-3 perquè el Milan va situar els seus migcampistes de la mateixa manera dins el seu 4-4-2. No va ser un problema durant la fase ofensiva, sinó més aviat durant la fase defensiva. Però a conseqüència justament d'atacar de forma un pèl caòtica i exageradament mòbil, perquè això li va fer perdre el control territorial. Sense dominar l'on, tampoc va dominar el quan i la feina de pressió, descompensada, no va tenir l'efecte habitual. El Milan va poder superar la teranyina blaugrana amb relativa facilitat per apropar-se amb perill a la porteria de Valdés.

Perduts al mig

El desordre va venir, en part, perquè Busquets no va jugar còmode a la posició de 4, perdut en les transicions. Algunes vegades el de Badia va estar un metre més amunt del que s'esperava, per la seva obsessió de pujar línies i jugar a dalt per ajudar en la sortida i la conservació de pilota. Keita, d'interior, va morir ofegat entre la profunditat de Villa, l'acumulació de jugadors per dins i les ajudes defensives i va patir per trobar el seu lloc. Xavi, únic en la interpretació dels micropartits que es juguen en cada partit, va intentar ordenar el joc col·lectiu, però no sempre va poder. Thiago va anar canviant-se la posició de mitjapunta amb Cesc, teòric fals davanter, i va ser especialment perillós quan va caure a la dreta. Quan els del mig, nucli del joc blaugrana, van situar-se, prop del minut 60, van poder matar el partit.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT