Un diumenge per estar tranquils
Aquesta setmana els pericos hem tornat a existir. I hem pogut gaudir una i mil vegades de les imatges d’aquell màgic gol de Raúl Tamudo que va donar nom a un partit i que esperem que acabi donant nom a una manera habitual de deixar el Barça sense Lliga a la penúltima jornada. Podeu estar contents, m’ha dit més d’un amic culer: quina tabarra a tots els mitjans amb això del tamudazo. Doncs no, no acabo d’estar content. En primer lloc perquè un dels plaers dels pericos és viure les nostres petites glòries en la intimitat. Quan estic una mica baix de moral, un dels meus medicaments són les imatges d’aquell dia amb retransmissió i cop de puny a la taula de RAC1. El moment àlgid del vídeo és quan enfoquen Jordi Portabella -aleshores regidor de l’Ajuntament de Barcelona- mirant a l’infinit amb les mans aguantant un cap que té ganes de caure. Després de la sobredosi d’aquests dies, em temo que les imatges ja no tindran el mateix efecte. Hauré d’estar uns mesos recuperant el gol de Coro, el del murri Tamudo o fins i tot aquell llunyà penal que Jaro va enviar als núvols. A més a més, al darrere de tants records al tamudazo també hi veig un episodi més de la conspiració antiperica: una manera de recordar a l’entorn blaugrana que no es poden confiar, que no val a badar.
Però més enllà d’aquestes reflexions una mica neuròtiques fruit dels nervis, confesso que no tinc cap esperança de treure res positiu de la visita a l’equip de l’altre costat de la Diagonal. Allò de fa nou anys va ser excepcional. Que es repeteixi és gairebé impossible: per pura probabilitat i perquè la distància de qualitat entre els dos equips ha augmentat. Aquest Barça és millor que el del 2007. Aquest Espanyol és molt pitjor. Tamudo, Luis García, Riera, Iván de la Peña, Kameni... A més, teníem entrenador i es deia Ernesto Valverde. No cal afegir res més.
Un derbi sempre em posa nerviós. Tot i que la raó em diu que no hi ha res a fer, el puntet d’il·lusió i esperança fan que la por augmenti. Però si imagino el que podia haver estat i no serà, em torna tota la tranquil·litat. Durant moltes jornades em temia el pitjor amb diferents formats: passadís amb l’Espanyol a Segona, passadís i descens en acabar, títol i descens en acabar. Avui les matemàtiques no permeten cap d’aquests tres malsons. És molt possible que -al marge del resultat- quan acabi el partit tinguem un gran motiu de celebració. Si en tenim dos, haurem tornat a fer història i la meva estimada rivalitat seguirà més viva que mai. Això sí, sempre amb un somriure als llavis.
