De les llàgrimes del nen al somriure del capità

BarcelonaFa justament 20 anys, Andrés Iniesta es despertava amb els ulls plorosos en una llitera de La Masia després d’haver passat la pitjor nit de la seva vida. Era el seu primer dia al Barça, el primer dia lluny de la seva família. Aquest migdia, vint anys més tard, si Luis Enrique ho decideix, aquell nen de 12 anys “que es passava 22 hores plorant per tots els racons de La Masia” lluirà el braçalet de capità del Barça a Butarque, a punt d’arribar als 600 partits oficials com a blaugrana.

El Leganés d’Asier Garitano posarà a prova avui (13 hores, BeIN) el Barça del trident, un equip en què tots els focus recauen sobre la tripleta atacant, però que no s’entendria sense el futbol i el significat d’Iniesta. Pocs futbolistes poden presumir d’haver viscut dues dècades al club, els anys més brillants del Barça en tota la seva història, que li han permès aixecar 29 títols.

Ahir, en la prèvia de Leganés, Luis Enrique va recordar el que simbolitza un jugador “magnífic”, que va fer “sacrificis familiars per fer-se com a jugador” fins a arribar a convertir-se en un “emblema” a nivell mundial. Darrere d’Iniesta no només hi ha un currículum inigualable, també el com importa. “Ho ha fet amb uns valors concrets, mai ha sigut expulsat, crec, ningú li recorda un mal gest, una mala acció, ni en la derrota ni en la victòria. És un plaer que sigui el nostre capità, és difícil que surtin més Iniestas”, va sentenciar l’asturià.

La festa d’Iniesta

Com sempre acostuma a passar, ahir a la nit el manxec va ser dels primers jugadors a tancar el llum a l’hotel de concentració. “Viu per la família i el futbol. És molt professional, cada dia a les onze està dormint. Sempre li dic en broma: «Passaran els anys i no hauràs aprofitat per sortir de festa»”, recorda a l’ARA el seu pare, el José Antonio, enfeinat en la collita de la vinya.

Després de lesionar-se a la Supercopa, ha anat entrant a l’equip a poc a poc, una estona contra l’Alabès per intentar capgirar el marcador, una estona contra el Celtic per recuperar el somriure. No ha sigut un inici de temporada fàcil, malgrat que es tracta d’un futbolista en plena maduresa, un dels únics tres jugadors que superen els 30 anys.

Durant els últims dies, mentre deixava enrere la lesió, Iniesta ha reviscut intensament els 20 anys que porta al Barça arran de la publicació de les seves memòries - La jugada de la meva vida -, que han traçat les privilegiades plomes dels periodistes Marcos López i Ramon Besa. El llibre descobreix que el camí per arribar fins a Leganés no ha sigut gens fàcil. “La gent sempre em recorda que vaig patir molt quan el vaig deixar a La Masia, però que no m’expliquin històries, nosaltres estàvem junts, tota la família, amb la meva dona i la filla, i era ell qui estava tot sol, una criatura de 12 anys, lluny de casa. Ell, que és tan familiar i íntim”, defensa el pare.

La separació, però, s’havia començat a traçar quatre anys abans, quan els Iniesta recorrien els 46 quilòmetres que hi ha entre Fuentealbilla i Albacete per portar-lo a entrenar-se. “Vam ser pioners, l’havia de fer sortir mitja hora abans de l’escola, vam haver d’anar contra vent i marea”, reconeix el José Antonio, conscient de l’esforç que van haver de fer en un poble on les mirades reprovatòries dels veïns se succeïen: “Eren hores de feina que perdia, quan tota la família depenia de les 8.000 o 9.000 pessetes que portava jo a casa cada dia”.

Una infància perduda

Quatre anys més tard d’entrar a l’Albacete, quan ell mateix, amb dotze anys, va dir que estava preparat, el viatge va ser més llarg: fins a Barcelona. Malgrat que va compartir habitació amb Jorge Troiteiro, manxec com ell, també de 12 anys, i que Víctor Valdés el va acollir ràpidament, els primers mesos a La Masia van ser molt difícils. Eren els més joves: el Barça havia fet una excepció per portar-los, ja que llavors els nens arribaven a partir dels 14 anys. “Quan érem petits, abans d’anar al Barça, havia viatjat molt amb ell per jugar amb la selecció autonòmica, tornejos de cap de setmana. Ho passava fatal, ni que només fos per anar-se’n dos dies de casa: no li agradava”, explica un dels amics que va compartir vestidor amb ell abans d’aterrar al Barça, Bruno Moral.

“Ens vam perdre la infància que tenen els nois normals, de sortir al carrer a jugar, a la plaça amb els amics. Vam haver de madurar molt ràpid. La primera nit va ser molt complicada, jo havia arribat uns dies abans, però teníem només dotze anys, els pares encara t’ajudaven a vestir, et portaven al col·legi i, de sobte, ens vam trobar sols en una ciutat com Barcelona”, recorda Troiteiro.

La solitud i l’enyorança dels primers mesos va ser, juntament al 2009, el gran infern, un període en el qual “no veia la llum”, se sentia “buit per dins”, mai “feliç”. Es va ajuntar una sensació estranya, de no sentir-se còmode físicament per la lesió que arrossegava des de l’any anterior -va jugar inflitrat a Roma-, amb la notícia que li va donar Carles Puyol mentre estaven a la gira pels Estats Units. “El Dani ha mort”, li va comunicar el llavors capità. Jarque, l’amic estimat, se n’havia anat per sempre.

Va ser un cop dur que va saber superar després d’autoconvèncer-se que havia arribat el moment “d’escoltar-se i dedicar-se temps a si mateix”. Sempre ha sigut una persona que “pateix massa pels que l’envolten”, explica el pare. “És el seu gran defecte, que per a d’altres potser és una virtut: pensa massa, necessita que tot el seu entorn estigui bé per estar ell bé”, relata el José Antonio.

Sempre que se li pregunta pel caràcter del seu amic, Moral recorda una anècdota de quan Iniesta esperava la seva primera filla. Acompanyat de la seva parella, l’amic de la infància va anar a sopar a Barcelona, a casa dels pares del jugador, on encara estava instal·lat. Quan sortien cap a l’hotel ella no va poder-se reprimir. “No he tingut la sensació que estava sopant amb Iniesta, tens amics a Tercera més tontos i creguts”, va dir-li ella, meravellada per la senzillesa del futbolista del Barça.

Aquella relació d’infància encara avui continua. Iniesta cuida els seus. “A la boda va invitar els cuiners i els de seguretat de La Masia”, recorda Troitero per dimensionar la figura del seu company de llitera -Iniesta dormia a baix- de fa 20 anys. Es comunica amb ell cada setmana. També amb Moral, confés madridista que admet que la història del seu amic no hauria sigut igual si en lloc d’acabar a La Masia, gràcies a l’ull clínic d’Albert Benaiges, el manxec hagués acabat a Madrid. “Allà no hauria aconseguit mai el que ha fet al Barça, no tenen paciència amb els entrenadors ni una idea de futbol com ha tingut el Barça gràcies a La Masia”, reconeix.

El Barça ha fet gran Iniesta, i Iniesta ha fet gran el Barça. Avui, a Leganés, jugarà el seu partit número 597. Les llàgrimes van valer la pena.

L’equip va viatjar ahir sense Sergio Busquets

Luis Enrique va endur-se la plantilla a Madrid ahir, per ser ja en terres madrilenyes abans del partit, a la una del migdia. El tècnic asturià, que no va voler valorar gaire aquest horari, va deixar fora de la convocatòria Sergio Busquets, Digne, Aleix Vidal i Masip. Busquets, doncs, descansa de cara als pròxims partits, i obre un ventall d’opcions al centre del camp, amb Mascherano i André Gomes com a opcions. Tampoc viatja Aleix Vidal. Luis Enrique no va voler opinar gaire sobre el rendiment del lateral.