Publicitat
Publicitat

EL DERBI

Hi ha famílies catalanes en què conviuen culers i periquitos, i molts no poden ni parlar de futbol

Quan la passió d'un derbi seu al sofà de casa

De discussions de família n'hi ha de molts tipus: per diners, per enveges o per mala relació amb les sogres. Però hi ha famílies en què el futbol és molt important, i si hi conviuen aficionats del Barça i de l'Espanyol, la combinació pot ser explosiva, i alguns ni miren els partits junts per evitar discussions que puguin arribar generar malestar a casa.

Per una simple qüestió estadística, la majoria de famílies tenen més culers que periquitos, i un exemple clar és la família Ballús de Sant Feliu Sasserra -que viu a cavall del poble i Barcelona, on tenen una carnisseria-, en què tots són del Barça menys una de les filles, la Susanna, que és de l'Espanyol. "Quan l'Espanyol va guanyar l'última Copa del Rei, el 2006, vaig mirar el partit i em va fer gràcia veure la felicitat d'aquell equip. Aquella nit vaig sortir pel poble i em vaig trobar alguns companys periquitos celebrant-ho, i em va agradar que fossin diferents de la resta, i des d'aquell dia vaig decidir que jo també volia ser de l'Espanyol perquè volia ser diferent", explica la Susanna, mentre el seu pare, Josep Ballús, culer fins al moll de l'os, no ho entén: "Ella era culer, tenia l'equipació del Barça i havia vingut a l'estadi amb nosaltres, i quan va decidir ser de l'espanyol pensava que seria una cosa passatgera, però és una noia de conviccions. Ho respecto perquè respecto totes les idees, però preferiria que no en fos, de l'Espanyol. No sé veure quina és la gràcia de ser d'aquest equip, no guanyes títols i t'enrecordes dels dies que li has fet la punyeta al Barça, com el gol de Tamudo que ens va prendre la Lliga". Pensant així, la Susanna Ballús ho té clar: "Amb el meu pare ja no parlem de futbol, perquè ens ho retraiem tot i no és bo. Però l'avi sé que se n'alegra quan guanya l'Espanyol". L'avi és Josep Corrius, soci quasi des de naixement, amb el número 401, i senador del Barça: "Nosaltres cada cap de setmana estem amb uns amics que són de l'Espanyol tots i no ens hem barallat mai, el futbol no és per barallar-s'hi. Hi ha coses més importants que el futbol", explica conciliador.

La parella de la Susanna Ballús és Jairo Serrano, també molt culer, però que "per amor" es va fer soci de l'Espanyol durant dos anys: "Li vaig regalar els carnets, però va arribar un dia que vaig decidir no tornar més a aquell camp. I per culpa dels quatre aficionats de l'Espanyol, com al Barça també són quatre només però espatllen la imatge del club". Avui la Susanna no sap què fer, si anar aquesta nit al Camp Nou o no perquè pensa que ho passarà malament si els humilia el Barça.

Verges, territori periquito

A Verges (Baix Empordà), el poble on va nèixer Lluís Llach, els aficionats a l'Espanyol són majoria gràcies principalment a dues famílies, la Roviras i la Poch, que són del tot espanyolistes. "La meva mare i tota la seva família són molt de l'Espanyol, i es va casar amb el meu pare, que és de la Bisbal de l'Empordà, i molt culer. Ell, el meu germà i jo som els únics seguidors del Barça de la meva família", explica l'Ignasi Sabater, que viu la situació contrària a la de la Susanna Ballús. "Jo em considero molt tolerant i me n'alegro quan guanya l'Espanyol, però tinc la teoria que la meva mare i la seva família no són periquitos en realitat, siní anticulers", comenta l'Ignasi, que admet que li costa parlar de futbol amb la part espanyolista amb qui conviu. "Només puc parlar de futbol amb el meu tiet, l'Albert Poch, que admet el bon joc del Barça d'aquestes últimes temporades. Amb els altres costa més".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT