Publicitat
Publicitat

Flowpiano: deixar-se consonar

El jove pianista valencià Ricardo Andrés Tomàs ofereix un projecte captivador entre la improvisació i la interioritat

És difícil explicar la senzillesa, narrar-la. La paraula és pont, però també pot erigir-se com a mur, obstaculitzant arribar allà on les coses flueixen, on són elles mateixes, això és, sense necessitat d’una paraula de més. La paraula és detonadora d’imatges i d’idees, refugi per amagar-nos davant l’excés de realitat. Quan la paraula es calma, tendeix a callar. I escoltem.

La música dita instrumental -sense paraules- s’endinsa en aquesta escolta natural i artificiosament humana alhora, a mig camí entre l’ambient i la parla: una comunicació vibràtil que ressona ben endins de cadascú. Quan aquesta música instrumental es despulla i un únic instrument parla, la intimitat pot arribar a ser més essencial, de tu a tu. I quina etiqueta li escau? Música de cambra, íntima i mínima: etiquetes que ens tornen a l’àmbit de les paraules, de les idees, d’un significat que tendeix a allunyar-nos de l’escolta. Cada nota demana ser el que és: gest immediat, efímer i emotiu, espurna sonora que s’evapora. Demana també el vincle amb les altres notes, ballar-hi. Quan un compositor deixa l’obsessió per compondre i entra en aquest espai de consonar notes, d’acompanyar-les en el seu procés de ser i no ser, minva l’autoria, però en surt un resultat sorprenent per la seva serenor. Deixem arraconat un esforç per dir, per sobresortir, i gaudim d’aquest exercici d’atenció fràgil. Si més no, en el cas del pianista valencià Ricardo Andrés Tomás.

“Música que m’ajuda a apropar-me a mi i que potser t’ajuda a apropar-te a tu, perquè en essència no som tan diferents”, diu el jove músic, que detalla el seu procés creatiu: “Assegut al piano, en blanc, tranquil, lliurat a l’instant present, sense saber cap on em portarà la música, començo a tocar. La música apareix, observo com les notes flueixen pel seu propi moviment i brolla un profund respecte pel que succeeix. M’envaeix la gratitud pel fet de ser aquí, de tenir el privilegi de viure la màgia de la vida a través de la melodia que sorgeix del piano i de la meva ànima. Escolto, i tot flueix, reflueix, influeix, conflueix, no hi ha espai buit, i enmig d’aquest majestuós moviment tot s’atura, tot es calma, tot s’aquieta en un sol acord i el silenci es mostra tal com és”.

Trajectòria de llarga vocació

El 2013 Ricardo Andrés Tomás va decidir aturar-se i fer-se un regal després d’un període immers en el disseny gràfic i industrial. Naixia el projecte unipersonal Flowpiano i un primer àlbum, Elogio a lo simple : “Em vaig oferir l’oportunitat de reduir la velocitat amb la qual viatjava per la vida, aturar la mirada en aquell instant i descobrir la brillantor de la simplicitat. Durant aquell procés vaig descobrir que el més simple era no mirar d’interpretar les peces al piano, sinó de respectar-les. Escoltar i observar com cada nota que sorgia mereixia tot l’amor i el respecte de ser ella mateixa; mirar de no jutjar-la, respectar la seva vida i la seva mort i el seu lloc en l’obra que es manifestava”, diu. Posar paraules a aquesta experiència personal pot desvirtuar-la, però si escoltem el resultat final l’explicació encaixa i se simplifica. Entenem tot el sentit de què implica el que ell anomena “acompanyant”, una manera de fer que no se centra tant en la noció d’autoria com en la d’un diàleg obert amb el piano, que ell acompanya atent i mancat d’un resultat preestablert.

Explica el Ricardo que de petit els seus pares li van regalar un teclat elèctric gairebé de joguina i, des de llavors, amb aquest instrument va començar la seva sana obsessió. Cada vegada que podia se’n comprava un de més gran fins que, als 18 anys, el seu avi li va regalar el piano que encara ara utilitza. Tot i estudiar piano fins a grau mitjà, la seva dedicació al disseny li feia deixar la música en un segon terme. Fins que es va fer aquell obsequi que ha suposat també un regal per a tothom que l’escolti. En aquests pocs anys com a Flowpiano ja ha enregistrat tres àlbums, tots autoeditats per ell mateix i que ven directament a la seva web. Poc més d’un any després de treure el ja citat Elogio a lo simple, va arribar el segon, Instante frágil, en què va voler plasmar al piano “una mirada cap a la fragilitat entesa com a punt clau, de màxima potencialitat, de possibilitat”, com ell mateix escriu al llibret que acompanya el CD. I afegeix: “La fragilitat és, en realitat, el nostre estat natural. Qui sóc, qui crec que sóc, allò que sóc, neix d’aquest instant i hi torna. Aquest és el nostre pols natural. De la mateixa manera que un núvol es forma i es dissol en l’immens cel blau, no s’aferra a la forma que té com a núvol, viu núvol i es dissol com a núvol, i aquí queda aquest bell espai blau de possibilitat. Veure’s i dissoldre’s en un instant fràgil, immensament fràgil”.

Un nou pas consonat

Aquests dies acaba de sortir Consonantes, el seu tercer àlbum, que va finançar gràcies a una campanya de micromecenatge: “Vivim envoltats de consonants -escriu, com de costum, en les notes que acompanyen el disc-, el so de la nostra respiració, el del vent entre les fulles dels arbres, el batec del cor o el de l’aigua en el fluir d’un riu, la remor de les onades del mar i el so silenciós dels núvols a l’horitzó, tot són consonants que ens integren, ens abracen en respirar la bellesa de l’instant. Cadascú de nosaltres som la identitat, la vocal amb la qual ens identifiquem. Quan ens obrim a escoltar, a diluir aquesta identitat en les consonants que ens envolten, just en aquest moment neix una paraula, i la paraula adquireix un significat únic i essencial per a cadascú, un punt d’unió entre la identitat i la totalitat; així les paraules narren una història, la nostra història personal. Respirar la bellesa de l’instant més enllà de qualsevol història personal, respirar la música silenciosa amb la qual consonem, abraçar i deixar-se abraçar per la totalitat”.

I entre gravació i gravació, uns concerts propers que s’omplen cada vegada més de persones que volen viure l’experiència simple, fràgil i consonant (per recollir les tres paraules clau dels seus discos) d’escoltar-lo escoltant-se.

Més continguts de