Publicitat
Publicitat

Oruç Güvenç: la força terapèutica de la música

El mestre turc investiga des de fa dècades les tradicions musicals de l’Àsia Central i el seu poderós efecte terapèutic

Moltes cosmovisions sagrades expliquen l’origen del món a partir d’un so inicial, fins i tot el Big Bang ens remet a aquella primera i impactant sonoritat. Aquesta mena de música, sovint imperceptible, impregna tota l’existència amb les vibracions de tota la matèria. En un estat menys subtil, el món canta: malgrat que culturalment prioritzem la visió, l’oïda es desenvolupa molt abans. És una entrada directa a la consciència que no sempre protegim ni cuidem.

“A la història de l’islam hi ha referents importants com Ar-Razí (854-932), Al-Farabí (870-950) i Avicena (989-1037), que a més de metges i filòsofs eren també músics i musicòlegs”, explica el músic i professor Jordi Delclòs al seu llibre La dimensión terapéutica de la música en el sufismo (Mandala). “Aquests estudiosos de la música i dels seus efectes -escriu Delclòs- van ser pioners en un tipus de tractament mèdic que incloïa la teràpia ocupacional i el tractament amb música per a malalties psicosomàtiques provocades per problemes psicològics. Aquesta ciència va ser desenvolupada pels posteriors erudits seljúcides i otomans i aplicada amb èxit fins al segle XVIII”. Tot i que es va arribar a incloure aquesta pràctica en alguns hospitals turcs, posteriorment va ser oblidada a causa de l’avanç de la medicina al·lopàtica. Actualment, però, experimenta un ressorgiment.

El paper d’Oruç Güvenç

Aquesta recuperació des de fa unes dècades es deu especialment a la figura del mestre R ahmi Oruç Güvenç (Turquia, 1948), llicenciat en filosofia i doctorat en psicologia clínica en l’especialitat de musicoteràpia a la Facultat de Medicina de Cerrahpasa, on posteriorment va fundar el centre d’investigació i aplicació de la música turca d’aquesta facultat. Temps després va entrar com a docent al departament per a la investigació i promoció de la música turca a la Universitat de Màrmara, on va iniciar un projecte pilot en col·laboració amb l’Acadèmia d’Estudis Musicals Superiors de la Universitat de Munic i l’Escola de Musicoteràpia Rosenau d’Àustria. A partir de la dècada del 1970, Oruç Güvenç va centrar la seva recerca en els orígens i el valor terapèutic de la música de l’Àsia Central, i va recórrer diversos països per trobar totes aquelles composicions i instruments que la modernitat havia volgut enterrar. L’any 1975 funda Tümata, Grup d’Investigació i Promoció de la Música Turca, per donar forma a tot aquell llegat sovint perdut i oblidat.

Durant la dècada del 1990, veient la repercussió cada vegada més important del seu treball i l’interès que despertava especialment a Europa, va impulsar la creació d’escoles a Berlín, Mannheim, Zuric, i més tard també a Madrid i Barcelona, centres actius encara ara i que escampen la llavor iniciada pel mestre turc. L’escola de Barcelona, oberta des de fa una dècada, està coordinada per l’Associació Cultural Ponterapia, que dirigeix Jordi Delclòs, que a més d’autor de diversos llibres -com el citat sobre musicoteràpia i sufisme-és doctor en filosofia, professor de secundària a Granollers i impulsor del grup d’arrel turca Riyazet. Des de fa més d’una dècada Delclòs organitza i imparteix cursos, tallers, simposis, concerts i conferències sobre les temàtiques de la filosofia i el mètode del sufisme, la musicoteràpia oriental, la dansa extàtica del Sema (difosa a través dels dervixos giròvags), les músiques de l’Àsia Central i de Turquia i el diàleg entre religions. Delclòs va començar a treballar l’any 1992 com a educador per a persones amb disminució psíquica i malaltia mental en diverses fundacions i associacions. “Els científics diuen que les vibracions que passen dels 80 decibels són perjudicials per a cervells, cossos físics, cossos psicològics, i naturalment sobretot per a les nostres oïdes -explica Delclòs-. Això es tradueix i esdevé significatiu en molts casos, com la pèrdua de cèl·lules cerebrals, canvis de personalitat, malalties coronàries, desordres psicològics, autisme, alienació... Aquesta qüestió és realment molt important. No només hem oblidat les qualitats sanadores de la música i el seu paper clau en el desenvolupament espiritual, sinó que, a més, en potenciem el costat destructiu”, afegeix.

L’any 2000 Delclòs va entrar en contacte amb el seu mestre Oruç Güvenç. Amb ell va aprendre a tocar algun s instruments tradicionals i el sistema de musicoteràpia oriental basat en la ciència del makam de la música turca, la qual és comuna tant per al tractament terapèutic com pel seu ús espiritual, si és que les fronteres entre aquests dos àmbits es poden traçar d’una manera clara. “La música sufí -descriu Jordi Delclòs- es compon d’acord amb un sistema de tonalitats [ makam ] basades en microtons en lloc de les escales en semitons de la música occidental. Aquest sistema amplia la gamma de sons i possibilita d’aquesta manera més subtilesa en els seus efectes”.

El concert a la basílica del Pi

Divendres el mestre Oruç Güvenç i el seu grup Tümata van desembarcar a Barcelona per oferir un concert ben especial. Amb una formació de quaranta-quatre músics de set nacionalitats i en un entorn idoni, la basílica del Pi, va oferir l’oportunitat d’experimentar totes les qualitats d’aquestes músiques. Amb el títol de Veus de la llum, el mestre Oruç va voler reunir un repertori de músiques antigues, algunes d’elles amb més de 3.000 anys d’història (com les melodies sumèries), o les músiques de Mongòlia i el Kirguizistan de 1.000 anys, peces sufís de l’Edat Mitjana i antics himnes cristians, totes elles interpretades per una vintena d’instruments tradicionals recuperats i acompanyades també per danses giròvagues executades en directe.

“Actualment podem recuperar aquesta música, amb els mateixos materials i instruments, tal com va ser utilitzada en el passat com a música sanadora. El fet que aquest tipus de música porti la misericòrdia i la compassió en el seu interior pot ajudar la humanitat a potenciar emocions necessàries, com una llum que pot il·luminar l’actual caos musical”, assenyala Delclòs, que també va participar en aquest concert amb alguns dels alumnes catalans de la seva escola. Un esdeveniment que va voler ser un veritable viatge en el temps per arribar a intuir aquell so inicial, comú i latent encara en algun racó de cadascú.

Més continguts de