18/08/2016

Català amb bolquers: “Tinc una cosa molt boníssima”

2 min

Els nens són exagerats de mena, sí, però quan aprenen a parlar encara més, perquè no dominen la gradació adjectival, esclar. Han sentit tocar campanes que si acaben en - íssim una paraula la fan més grossa, i també saben que l’augmenten si hi posen un molt al davant. Però és que si la cosa és suprema, com ho és un got de xocolata desfeta (“M’ha caigut la xocolata”, deia desesperada enmig d’un malson l’altre dia), s’ho mereix tot i tot. És la seva cosa “molt boníssima”.

Però també els grans patinem una mica a l’hora de graduar alguns adjectius, que, precisament, no admeten gradació. Ja es veu que un concert no pot ser molt extraordinari, ni un problema molt descomunal. I ¿podem dir que un espectacle ha sigut molt meravellós? Tampoc sembla viable que un fenomen sigui molt brutal, i la xarxa en va plena. És com si els adjectius no donessin l’abast per arribar a descriure fets que sempre i cada vegada més de pressa superen els seus predecessors. O més aviat som nosaltres els que volem que els superin. Si del disc anterior d’un grup vam dir que era brutal, el nou ja ha de ser més que brutal, i amb el mínim esforç és fàcil que sigui molt brutal.

Per sort, el ritme de vida de les nostres aprenents de parlants encara no és prou trepidant (i que duri) perquè els passin coses molt immenses i molt bestials (l’adolescència ja arribarà), però sí que els agrada fer altres gradacions impossibles. Tenim un veí al pis de sota que treballa de nit i dorm de dia i intentem que no cridin per no molestar-lo. “Ara dorm el Jordi?”, em va preguntar l’altre dia l’Helena. “Em sembla que sí”. “Doncs cridem fluixet”.

stats