Contra el tremendisme, sentit del ridícul

M’ATABALA el tremendisme. Aquesta crispació que s’ha instal·lat, en què si no fas cara d’estressat no ets ningú, que va substituint el sentit de l’humor per una mena de transcendència aparent, on tot és molt important, molt greu. On el mal ja està fet, on ja no hi ha solució, on si no és com jo dic ja no val, on fem cara de preocupats i d’angoixats pensant que això ens fa semblar més interessants i implicats.

A la vida ens cal trobar la distància. De cada cosa, i sobretot de nosaltres mateixos. I assumir la dimensió temporal dels processos, que fa que la foto del dia no sigui mai definitiva, en què cal enlairar-se i anar veient si sabem on anem, i si ens movem cap allà, i assumir que no tot surt a la primera.

Una de les paradoxes d’aquesta societat que es dóna tanta importància, on ho jutgem tot, on encomanats pel to agre de Twitter tendim a ser d’aquells que no els fan res bé, és que l’aparent transcendència és absolutament superficial, caduca, escumosa. Ens indignem tant i tan de cop i amb tanta força que perdem l’energia per la boca i oblidem de seguida aquell cas, ocupats a enfadar-nos amb un altre fet.

Mancats de sentit de l’humor, de la imprescindible distància irònica, no ens aniria malament una mica de sentit del ridícul. És bàsic per adonar-nos que tanta agitació i exaltació sobreactuada no porten enlloc, per recordar-nos com ens arribem a contradir, i per viure-ho amb alegria: forma part de la nostra condició. Per guanyar paciència i tenir certa tolerància amb el que no controlem. Ens convé recuperar un to vital i alegre per a la vida normal, i guardar l’emotivitat dramàtica per a les situacions excepcionals.