Falsificacions televisives
El canal 33 està emetent un programa sobre arts plàstiques molt interessant. Es diu Blanc sobre blanc i el fan els dijous al vespre. Cada edició, de mitja hora, s’endinsa en l’obra de dos artistes catalans. La virtut és que són artistes consolidats, reconeguts, que ells mateixos van explicant la seva relació amb la seva pròpia obra, l’evolució de la seva trajectòria i l’experiència íntima del procés creatiu. Són persones amb un discurs artístic més profund del que ens té habituats la televisió. També s’agraeix la falta d’artificiositat a l’hora de traslladar-ho a la pantalla. Hi ha una intenció estètica innegable però molt subtil, que no destorba l’obra artística ni pren protagonisme a l’autor. La tele no entra en una competició amb el pintor o l’escultor per veure qui és més original. La càmera observa i el muntatge acompanya.
És un programa reposat, sense gaires ínfules pretensioses, que demana a l’espectador que escolti, que observi i que, si vol, reflexioni. La imatge l’ajudarà en aquest procés. La banda sonora és discreta. Ajuda a crear un clima, però no pretén ser una exhibició del bagatge professional del muntador musical. Blanc sobre blanc és la tele al servei de l’artista. Un programa cultural madur amb propostes artístiques sòlides i amb un nivell d’anàlisi i reflexió interessants.
Ara bé, hi ha una petita part del programa, gairebé anecdòtica, que entra en conflicte amb tots els arguments a favor del programa. La periodista Margarita Puig presenta cada artista. Fa una introducció breu de cada bloc. Una bona síntesi a nivell de guió. Però la manera de fer-ho, l’artificiositat de l’instant, cau en el ridícul. Un programa d’art rigorós i sòlid no es pot encapçalar amb una postal televisiva gratuïta i infantiloide.
Margarita Puig surt sempre vestida de blanc i escenificant una acció: mirant-se al mirall, observant per un telescopi o fent posturetes amb una bici al mig del mercat de la Boqueria. Li posen un attrezzo absurd: una barra de pa a la mà o un carroll de raïm a la cistella de la bici. Recita el text com si se l’hagués après de memòria i no l’entengués, amb una impostura bleda i un to sensible impostat. És pretensiós, fals i Bibianaballbeneja. És com si volgués imitar (malament) la presentadora de les tendències modernes de la mateixa cadena. I en això, la Bibiana té la patent. Se la pot parodiar però no falsificar. I el que no pot semblar Blanc sobre blanc és la versió sènior del Caràcter.
Blanc sobre blanc és un programa d’art excel·lent que s’ha equivocat a l’hora de triar el marc del quadre.
