Publicitat
Publicitat

L’humor irreverent, a l’ombra de Déu

L’atemptat a la revista va posar en qüestió els límits de la llibertat d’expressió

Ha passat un any de l’atac a Charlie Hebdo i alguns se segueixen preguntant: qui és Charlie Hebdo? Els atemptats terroristes de París de gener i de novembre, malgrat que els autors eren de la mateixa família, han estat percebuts i viscuts de manera força diferent. En el primer cas s’atacava persones com a símbols de “valors abstractes”; el segon va ser una massacre de “llocs comuns”, amb paraules de l’historiador Patrick Boucheron.

Al gener - Charlie Hebdo, supermercat jueu- la selecció de les víctimes configurava un retaule de terror contra la llibertat d’expressió, la laïcitat, la tolerància i els valors universals jueus. Al novembre, l’objecte de l’odi jihadista era el savoir vivre dels llicenciosos infidels. L’atemptat contra la més irreverent de les revistes satíriques va provocar una gran repulsa, expressada en massives manifestacions a diverses ciutats franceses, però també fractures, retrets. Molts no es van poder estar de dir: “S’ho han buscat”. En nom de l’honor de Déu, sempre hi ha qui està disposat a justificar qualsevol atrocitat.

Quan hi va haver els atemptats de novembre, no va caldre organitzar cap gran manifestació oficial. La complicitat era dolorida, espontània i discreta: “He constatat aquest matí que la gent es creua més fàcilment les mirades”, deia el Philippe, un jubilat francès, al periodista Alexandre Lacroix, prop del Bataclan, l’endemà de la matança. Conjurar la por i seguir vivint com sempre es va imposar com una consigna dels mateixos ciutadans, mentre el govern desplegava el discurs de la guerra. Hi ha motius per a la por, però ens hem de negar a obeir-la.

El debat sobre la blasfèmia

De fet, és el que pregonaven els dibuixants de Charlie Hebdo : no cedir a l’amenaça. “Només recorrem a la blasfèmia si és justificada”, diu Corinne Rey, Coco, que segueix treballant a la revista. Un any més tard, el debat sobre la llibertat d’expressió i la blasfèmia continua. Alguns, com Marcel Gauchet, suggereixen que caldria redefinir la laïcitat “en funció dels problemes particulars que posa la religió musulmana”, en nom d’un control millor de l’estat. Altres, com Catherine Kintzler, proclamen que “seria intolerable sacrificar la laïcitat a l’altar del terrorisme”. És un debat condicionat per una pretensió inadmissible: la superioritat de les religions monoteistes sobre la resta d’ideologies i creences. Tot són creacions humanes, ficcions que els homes construïm i a vegades ens creiem. Déu n’és una. Atès que la seva condició és inefable, els judicis i les ordres que se li atribueixin són inqüestionables. I a partir d’aquest raonament, la crítica és una ofensa al bé absolut, i la blasfèmia, una muralla de protecció: no de Déu, que no és protegible, sinó del poder dels dèspotes, dels terroristes i dels funcionaris que s’emparen en nom seu.

El concepte de blasfèmia és incompatible amb la llibertat d’expressió. Déu és una idea, i tota idea és susceptible de crítica. Els sentiments dels creients no són excusa. ¿O és que els que no creuen no tenen sentiments? El gran historiador de les religions Jan Assmann en treu una conclusió: “Els homes mai han deixat de referir-se als textos sagrats per legitimar les seves violències. La no-violència absoluta és l’única possibilitat per a la religió en el nostre món modern”. El germen de la violència religiosa està en la pretensió de veritat: només ells tenen raó perquè representen la paraula de Déu. És a dir, en la negació del valor de la paraula dels altres per insuficient, per estrictament humana. Com si Déu no fos un invent dels homes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT