Publicitat
Publicitat

París marca el camí (voluntari) cap a un món baix en carboni

L’acord evita fixar obligacions però aconsegueix sumar tothom al compromís de reduir el CO2

L’acord contra el canvi climàtic aprovat dissabte a París és un miracle de la diplomàcia, però no és suficient per evitar el desastre. Els científics han deixat clar que per mantenir l’escalfament global per sota dels 2 ºC -i encara més per sota dels 1,5 ºC que es fixen com a meta ideal en el text de París- caldrà deixar els combustibles fòssils sota terra i avançar cap a les emissions zero durant la segona meitat del segle. Però l’Acord de París encara queda molt lluny d’aquesta fita, ja que només fixa un “pic d’emissions globals com més aviat millor” i obliga els països a presentar i revisar a l’alça, cada cinc anys, les seves “contribucions determinades nacionalment” per mitigar el canvi climàtic.

“Hem posat les parets d’un hotel que ha de ser fort i robust, i hem aconseguit que tothom ja entri per la mateixa porta”, resumeix Iñaki Gili, de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, un veterà de les cimeres del clima que està força satisfet amb el resultat. El gran pas endavant, segons Gili, és haver aconseguit que tothom es comprometi a posar sobre la taula compromisos contra el canvi climàtic. Encara que l’única obligació sigui presentar-los i revisar-los, “s’ha creat un sistema de rendició de comptes públic, d’ aim and shame (assenyala i avergonyeix)”, que a la pràctica forçarà tothom a moure peça, opina Gili.

Aquest sistema de transparència, de fet, ha sigut una batalla perduda de la Xina, que va intentar escapar-se de l’escrutini internacional. Els negociadors xinesos van aconseguir que no es creés cap organisme independent per verificar les retallades de CO 2 i van aconseguir també que no se’ls obligués a aportar diners al fons d’ajuda als més pobres, però a canvi hauran de sotmetre’s al mateix “sistema de transparència” que la resta. Des del 2020, cada 5 anys caldrà presentar l’estat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, perquè els agents de l’ONU verifiquin si s’han complert els compromisos. “S’ha preferit evitar un mecanisme de sanció a posteriori i s’ha optat per una revisió a temps real per assegurar el compliment dels compromisos”, explica Teresa Ribera, assessora de la delegació francesa a la COP21.

El compromís de la Xina és només arribar al pic d’emissions el 2030, però l’any 2025 està obligada a presentar un nou pla més ambiciós. Una data massa llunyana encara, tenint en compte que es tracta del país més contaminant, amb el 27% de les emissions mundials.

El segon de la llista són els Estats Units (15% de les emissions), que en aquesta Cimera de París han jugat un paper molt més constructiu que en anteriors negociacions.

La determinació del president Barack Obama de donar suport a l’acord va ser un dels principals facilitadors. Però calia assegurar-se que el text no hagués de passar pel Congrés, on els republicans tenien preparat el seu veto. Qualsevol acord que fixés un objectiu concret de reducció d’emissions o un compromís de finançament hauria de ser ratificat al Congrés. Per això, la xifra de retallada de CO 2 es deixa a decisió de cada estat i no hi ha cap nova xifra de finançament que vagi més enllà dels 100.000 milions de dòlars anuals que ja estaven compromesos des de Copenhaguen.

Aquesta determinació dels EUA d’eliminar obligatorietats va generar tensió en l’últim moment de la cimera, quan es va voler corregir un error de transcripció que havia col·locat un “haurà” allà on calia dir “hauria”, que obligava els EUA a “retallar emissions en tots els sectors de l’economia”. El canvi d’última hora va irritar el delegat de Nicaragua, que va estar a punt de bloquejar l’acord (requereix unanimitat), però finalment va desistir.

La coalició de l’alta ambició

El paper de la UE com a líder de la lluita contra el canvi climàtic havia quedat en dubte de camí cap a París, després d’uns anys de prioritzar la sortida de la crisi a l’economia neta. El comissari d’Energia i Canvi Climàtic, Miguel Arias Cañete, va voler recuperar el lideratge perdut i durant la Cimera de París va forjar juntament amb les illes Marshall l’anomenada Coalició per l’Alta Ambició, amb les illes del Pacífic, el Carib i l’Àfrica, que van aconseguir sumar finalment els EUA i fins i tot el Brasil en defensa d’incloure l’objectiu d’1,5 ºC al text.

I és que, com assenyala Martin Kaiser, director de canvi climàtic de Greenpeace, “el fet que l’acord inclogui la xifra d’1,5 ºC és un senyal clar als inversors perquè fugin dels combustibles fòssils”. “Per aconseguir-ho no hi ha més remei que la descarbonització”, hi coincideix Isabel Kreisler, d’Oxfam. Però els països dependents del petroli van aconseguir eliminar de l’acord qualsevol menció a la “descarbonització” i qualsevol objectiu concret de retallada d’emissions globals a llarg termini. Un esforç que van mantenir durant tota la negociació i que finalment va donar els seus fruits, ja que comptaven amb el suport de la Xina i l’Índia, que tampoc volen renunciar encara al carbó com a motor del seu creixement econòmic.

Però als països petroliers, com l’Aràbia Saudita, se’ls va fer encara una altra concessió més silenciosa. Un article de l’acord final de París remet a les “mesures de resposta”, un dels principis aprovats als anys 90 en la convenció de l’ONU contra el canvi climàtic, que preveu “finançament, assegurances i transferència tecnològica” no només als països vulnerables als efectes del canvi climàtic, sinó també a “les economies que depenguin de la producció, processament i exportació de combustibles fòssils”, com a afectades per un procés de canvi que ha d’acabar amb la seva font de riquesa.

La delegada veneçolana a la cimera, Claudia Salerno, que a Copenhaguen va bloquejar l’acord, també estava satisfeta amb el resultat de París. En va destacar el “preàmbul revolucionari”, perquè reconeix la “justícia climàtica” i els “drets humans”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT