Què fa por a Trump? Passar vergonya davant de tothom

L’enorme ambició i el tarannà indisciplinat del candidat republicà a la presidència dels EUA, Donald Trump, sorprenen fins i tot els seus col·laboradors més pròxims, sobretot ara que la seva campanya s’acosta a un final tumultuós i ell afronta la possible desfeta més important de la seva vida. Però en les cinc hores de converses gravades per a l’elaboració d’una biografia -les més extenses abans d’emprendre la cursa presidencial-, i a les quals ha tingut accés el New York Times, emergeix un poderós fil conductor que marca la seva vida: el profund temor a ser avergonyit en públic.

Les converses dibuixen un home amb una obsessió per la seva pròpia fama, ansiós davant la possibilitat de perdre la seva condició i al qual li agrada menysprear els que cauen en desgràcia. També s’hi capten el plaer visceral que sent cada vegada que planta cara, la deliberada falta d’interès en la història, la renúncia a reflexionar sobre la seva vida i la creença que la majoria de les persones no mereixen el seu respecte.

“Mai he patit un fracàs”

A les entrevistes, Trump deixa clar com és de difícil per a ell imaginar -ja no acceptar- una derrota. “Mai he patit un fracàs -diu el magnat novaiorquès tot i els episodis repetits de bancarrotes i fallides de negocis- perquè sempre he transformat un fracàs en un èxit”.

Les entrevistes les va fer l’any 2014 el periodista Michael D’Antonio, que, basant-s’hi, va escriure una biografia del personatge: The truth about Trump [La veritat sobre Trump]. Un cop va saber que les converses s’havien fet públiques, el candidat republicà les va desqualificar dient que eren “antigues i bastant avorrides”. “Espero que us agradin”, va ironitzar ahir Trump.

A les converses, que van tenir lloc a l’oficina i l’apartament de l’empresari a la Torre Trump, el gratacel de la seva propietat a Manhattan, se’l sent animat i avorrit, segons el moment; narcisista i inamovible quan se li demana que expliqui quins són els seus sentiments interiors. “No, no hi vull pensar -respon quan se li demana que digui quin és el sentit de la seva vida-. No m’agrada analitzar-me a mi mateix perquè potser no m’agrada el que veig”.

Però malgrat les seves reticències, Trump revela el seu tarannà una vegada i una altra en el que explica, en les seves llargues respostes, en què, molts cops, parla sense pensar gaire, de manera relaxada.

“No tinc herois”

Qui té com a model? “No tinc herois”, respon. ¿Examina la història per entendre millor el present? “No m’agrada parlar del passat. Tota la meva vida és present i futur”. ¿A qui respecta més? “En gairebé cap cas pots respectar ningú, ja que la majoria de gent no es mereix respecte”. El seu luxós ritme de vida? “Seria feliç en un apartament petit -diu assenyalant el seu immens habitatge-. No necessito aquestes tres plantes”. La seva lluita per equilibrar feina i amor? “És molt difícil per a algú estar casat amb mi”, diu.

Però sempre torna, d’una manera o una altra, a la qüestió de la humiliació. Irradia un menyspreu especial per les persones humiliades davant dels seus companys. Explica la història d’un banquer, que no diu qui és, que en una recepció a Manhattan va beure més del compte i no es podia ni mantenir dret. “Mai oblidaré com, davant de la gent més important de Nova York, el vam haver de treure d’allà”, recorda sense cap mena d’empatia o comprensió.