Benvinguts a la República mil·lenària de Joan Barril

Barcelona."Hi ha companys que van al Liceu o al Palau i fan la seva festa allà. Però nosaltres no estaríem aquí si no fos per la feina titànica d'uns antecessors nostres que van construir més d'un miler de refugis antiaeris a mà, és a dir, amb pic i pala". Així justifica Joan Barril que el programa d'ahir, en què commemorava les mil emissions, s'emetés des de dins d'un escenari atípic per a les ocasions festives: el Refugi 307, al Poble Sec de Barcelona. "Un refugi és una resistència passiva, en contra de ningú i en favor de la pròpia vida i de la capacitat de pensar".

Parlar amb Joan Barril és com moure's pels passadissos laberíntics del refugi: les respostes no sempre arriben en línia recta. Si se li pregunta sobre la metodologia del programa, el periodista no n'obté la fórmula, però acaba aprenent que Senegal vol dir, literalment, "aquestes barques són nostres", i que tot parteix d'una confusió entre nadius i colons. Precisament en aquestes marrades hi ha l'estil que el caracteritza. "Al Cafè ho deixem anar tot amb una petita música -no en el sentit literal- que diu que res no és gaire important. Hi ha unes coses que sí que son bàsiques: el despotisme, la tirania, el feixisme... per aquí no hi passarem. Però, descomptat això, la política no deixa de ser un sainet".

La conversa té lloc en una terrassa de bar. I el locutor demana un gintònic que, abans d'ensumar-ne l'aroma cítric, justifica: "Avui és un dia important, per a mi. Per primer cop he aconseguit baixar la barrera dels 80 quilos. 79,9, per ser exactes. Ha estat tot un procés, arribar-hi". L'anècdota és una bona metàfora del gust per la lentitud professat per Barril, que troba en la franja nocturna, de 9 a 11, el seu acomodament perfecte. "Fer el programa de nit té tres avantatges. Primer: de tot el que ha passat, tu ja tens elements per anar-ho reflexionant. Segon, els teus caps no t'escolten, així que la mirada política, professional o administrativa mai la tens. I, tercer, et dóna un suplement d'intimitat, perquè la ràdio ja és íntima, però a la nit, amb tota l'oferta que hi ha, i la televisió, i la son... doncs encara més. Hi ha una implicació més gran amb els oients".

El futur ja no importa gaire

Després de mil emissions, i tenint en compte l'experiència del periodista, és inevitable preguntar sobre el futur i els estímuls per seguir endavant. "El meu futur... En aquest ofici he fet de tot, algunes coses bé i d'altres no tant. Em trobo molt a gust fent aquest programa, hi som quatre de família , a més dels col·laboradors. Crec que l'any que ve continuarem, si tot va bé".

Però més enllà de la planificació immediata derivada d'una previsible renovació, costa fer-li concretar altres projectes: "Ja res no importa gaire. Vaig entrar al món de les ones dient que jo era un temporer de la ràdio. Han passat vora deu anys des d'aleshores i segueixo sent-ne un temporer. Ara tinc una editorial, amb un soci, però no hi guanyem un duro".

L'exercici de relativisme també l'aplica a la seva faceta de prolífic escriptor: "Escric bastant, alguna novel·lota -perquè a la gent li agrada la ficció, no sé per què; a mi no m'agrada gaire, la veritat- i estic preparant també un llibre d'assaig. Però tinc la sensació que duraré poc. Sóc optimista amb la vida, però puc començar a comptar que palmarem, tard o d'hora, tal com d'altres han fet abans".

El to és manso. El gintònic, tot just assaborit, pràcticament ple. "Aquí em rejoveneixen, això és veritat. No tinc gaires ganes de llegir els diaris i d'indignar-me. Toco el piano i m'agrada".

Amb tot, sí que hi ha en la conversa alguns moments de més exaltació, com quan aborda el tema de la marginació que han patit les dones en el periodisme: "Han estat objecte d'una estafa permanent. Se'ls ha negat la maternitat, se'ls ha dit que serien l'hòstia i se les ha posat gairebé sempre en el sac, en el millor dels casos, de Maruja Torres: "Vés pel món, juga't la vida i ja et plorarem". I els caps, mentrestant, han estat sempre homes".