David Miró: “Com que el poder és sexi, els periodistes polítics han de ser com eunucs”

BarcelonaEls lectors de l’ARA coneixen el David Miró sotsdirector d’aquest diari, però potser no tenen present que -quan no està endreçant les informacions aquí- fa classes de periodisme polític a la Pompeu Fabra. Ara ha transformat els seus apunts al llibre Periodisme samurai: les claus per a ser un bon periodista polític, en què reflexiona sobre el sentit profund d’aquest ofici en un llibre divulgatiu, pensat també per a lectors interessats en la política.

Si el periodista polític és un samurai, quina és la seva catana?

La catana és la ploma: l’escriptura, el llenguatge. I el gènere de la notícia. Perquè sempre tallarà un cap amb més eficàcia una informació que no pas una opinió.

Per què 'samurais' i no 'ninges' o 'cavallers'?

El que vull transmetre és que el periodista és una mena de monjo guerrer. Perquè qui es fa periodista, sobretot si és polític, ha de renunciar a una part dels seus atributs com a ciutadà normal. Com que assumim la gran responsabilitat d’explicar la realitat, no podem implicar-nos: hem d’aconseguir una certa distància, com el monjo que es retira al monestir.

Aquesta frase entendrà que m’inquieti: “Som com eunucs, no podem tenir sexe”.

La política és poder. I com que el poder és sexi, els periodistes polítics han de ser com eunucs. Hem de considerar el sexe com una activitat prohibida i no deixar-nos seduir pel poder.

Però, tanmateix, es dóna sovint molta concupiscència entre el món polític i el periodístic.

Un problema és que no queda clar socialment què és periodista. Sota l’etiqueta s’hi posen massa coses diferents. Per a alguna gent, els que participen a Sálvame també són periodistes. Un dels objectius del llibre és fixar què és un periodista. Per això vaig a l’extrem, amb la metàfora dels samurais que viuen a part de la societat. El periodista polític ha de ser el primer interessat que la gent no sàpiga què pensa. I és complicat, perquè el conviden a tertúlies on hi ha gent, periodistes camuflats, que l’únic que fan és repetir elsargumentaris dels partits que els han col·locat allà. El tresor del periodista polític és la seva credibilitat i l’ha de cuidar cada dia.

Un debat obert a la professió és si els periodistes que treballen en gabinets polítics fan periodisme.

Jo crec que no, que fan comunicació política. I, sense menystenir-los, penso que el periodisme aporta un guany social més gran. El que és divertit de la nostra feina és com xoca el periodisme amb la comunicació política. Els gabinets, si són prou bons per enganyar els periodistes, els col·loquen el titular que busquen. I la missió dels periodistes és rebentar-los aquesta estratègia: fer-los una pregunta diferent i desmuntar-los el guió per buscar un altre angle. Aquesta guerra intel·lectual que sempre s’estableix entre periodistes i polítics és profitosa.

És una batalla entre iguals?

No sempre, perquè els polítics tenen poder, maneres d’afectar els mitjans, molts recursos...

I sovint paguen millors salaris, per no abandonar l’assumpte de les temptacions carnals.

No sempre va ser així. Però és veritat que el 2016 trobem uns mitjans afeblits econòmicament i unes condicions laborals molt pitjors que fa uns anys. Per això cada cop més periodistes es passen a l’altra banda de la trinxera, buscant millors sous. Ara, el que he vist és que l’autèntic periodista samurai, si existeix aquest ideal, no dura en un gabinet de comunicació ni dos minuts.

¿Quin percentatge de periodistes polítics mereix entrar a la confraria de samurais?

El periodista samurai és un ideal que ningú compleix al cent per cent. És un objectiu cap al qual caminem. La majoria ho intentem ser, però sempre hi ha ovelles negres.

Una temptació del periodista polític és la d’acceptar les exclusives d’un polític concret a canvi de dispensar-li bon tracte.

Un bon periodista, a més de rebre bones informacions, les obté de manera que no li retallin la seva llibertat de mirada. Moltes vegades la informació depèn més del nostre olfacte periodístic i de la capacitat de lligar caps. Convé evitar dependre d’una sola font. Ara, a vegades un polític té interès a fer aflorar una informació i tu creus que el públic mereix conèixer-la. Si no limita el teu marge de maniobra -exigint un titular o enfocament concret- aleshores és un win-win.

¿Hi ha diferències substancials entre el periodisme polític català i l’espanyol?

Fins fa no res, el sistema polític espanyol era molt dual, així que el periodisme reproduïa aquest esquema de trinxeres. A Catalunya, en canvi, sempre hi ha hagut més complexitat: el nostre sistema és més ric, però també més vulnerable. Els mitjans espanyols, per un tema de dimensió i volum de negoci, han guanyat molts diners i han aconseguit ser forts a Catalunya gràcies a aquesta massa crítica. El cert és que avui dia hi ha molt pocs diaris prou grans i forts per resistir les pressions.

Els grans diaris tenen també grans dependències.

Això és així, i sobretot s’accentua després de la crisi. Però és catastròfic. Em posa trist veure com grans mitjans han fet molts diners fent girs editorials evidents o publicant informacions dubtoses. Perquè una de les coses que ha passat els últims anys és que el desprestigi dels polítics ha comportat el desprestigi en paral·lel dels periodistes. De fet, un dels propòsits del llibre és recuperar l’autoestima dels periodistes. Ens fa falta.