Deu ‘hits’ sonors de Puyal, explicats per ell mateix

BarcelonaAvui fa quatre dècades que Joaquim Maria Puyal va radiar el seu primer partit de futbol en català. La Unión Deportiva Las Palmas visitava l’estadi blaugrana i, des dels micròfons de Ràdio Barcelona, es va poder escoltar la narració del matx (4-0) en una llengua que portava dècades absent en la ràdio i la televisió. El futbol en català va obrir el camí. Però calia trobar una manera pròpia d’explicar un partit de futbol en un idioma desentrenat per la censura franquista: no existia un estàndard de llengua per al català dels mitjans de masses. Per tant, la tasca de l’icònic locutor va ser doble: que la gent l’escoltés perquè l’emissió fos atractiva, però també bastir un codi de comunicació. El mateix Puyal en parla en termes de “sistema”: la transmissió era un acte de comunicació que tenia molts elements -la narració, les músiques, l’entonació, el ritme...- i tot havia de tenir coherència, perquè els oients ho descodifiquessin correctament.

La paraula sistema pot evocar tecnicisme, però en realitat es pot aplicar en àmbits ben quotidians de la vida. Per exemple: l’ensalada russa és un sistema. I Puyal recorre a la metàfora d’aquesta tapa quan algun dels membres del seu equip es queixa perquè creu que la seva aportació no destaca prou. Les tàperes -posem per cas- poden semblar un element menor, si les compares amb l’abundant patata, però sense la seva presència l’ensalada no té el contrapunt àcid que l’arrodoneix. La TdP és una ensalada russa amb tots els ingredients afinats curosament perquè funcioni com un tot.

Però, esclar, el que s’acaba recordant més de les transmissions solen ser els esclats d’eufòria que acompanyen els gols (o les parades antològiques). És per això que l’ARA li ha demanat a Puyal que reflexioni per als lectors sobre deu hits significatius de la seva carrera. I que n’expliqui el secret, és a dir, les entranyes des del punt de vista de la producció d’un missatge amb pretensió de massiu. Són aquests deu moments, en ordre cronològic, des dels orígens a Ràdio Barcelona fins ara a Catalunya Ràdio.

1. “Sant Artola Gloriós” o el poder de la metàfora

25 d’abril del 1979. Les rematades de Janssen, Albert, Stevens o Schönberger -les estrelles del Beveren belga- no van poder foradar la porteria de Pello Artola, que amb la seva actuació va portar el Barça a la final de la Recopa. “Em va sortir aquest crit espontani per la bona actuació del porter basc en aquell partit -recorda Puyal-. Per valorar-lo des de la perspectiva actual, cal tenir present la forta presència de la religió en les metàfores i frases fetes del llenguatge popular de l’època”.

2. “Maradona, Maradona, Maradona, Maradona...”

L’equip xipriota d’Apollon va rebre el Barça el 15 de setembre del 1983 per començar a disputar la Recopa de la UEFA. Suposava el primer partit europeu de Diego Armando Maradona amb el Barça. “Quan vaig començar a cantar aquest gol em va semblar que no li estava donant el relleu sonor que mereixia -explica el locutor-. Calia fer alguna cosa per corregir-ho, com ara repetir la frase i anar apujant el to. En l’oralitat no podem rectificar per substitució. La reiteració, amb l’ajut del ritme, és una solució possible i molt interessant”. I sí: el cognom de Maradona -amb entonació creixent- va ser pronunciat vint-i-una vegades consecutives, en una època on el recurs clàssic per subratllar un gol era allargar la o fins a esgargamellar-se.

3. “Urruti, t’estimo!”: el sentiment en el futbol

El porter del Barça va parar un penal a Valladolid que li donava la Lliga al Barça de Terry Venables. “Tenia tantes ganes de cantar una Lliga que aquest crit em va sortir de l’ànima. No era gens convencional, però no hi feia res... Més enllà dels riscos, va connectar del tot amb el sentiment de la culerada aquella tarda”. Era el 24 de març del 1985 i Urruti es consagrava com a icona del barcelonisme.

4. El gol de Koeman que fa del Barça campió d’Europa

El 20 de maig del 1992 és ja indeleble a la memòria dels culers i, sonorament, té el timbre de la veu de Puyal. Un clàssic exemple de com encaixar l’espontaneïtat dins del sistema es pot veure en la narració del gol blaugrana per antonomàsia: el que va marcar Koeman i li va donar la primera Copa d’Europa al Barça. “La narració marca bé les tres parts: pronòstic, descripció i celebració. Vaig tenir sort. Si ho hagués assajat no ho hauria sabut fer gaire millor”.

5. “Pizzi sos macanudo!” i els modismes estrangers

“Pizzi va fer el cinquè gol d’un partit boig i li vaig dedicar una expressió que jo havia escoltat a l’Argentina. Crec que va ser la primera vegada que vam col·locar un modisme de La TdP en el llenguatge global del futbol”, recorda Puyal d’aquell partit jugat el 12 de març del 1997. Amb el gol el Barça signava una remuntada mítica contra l’Atlètic de Madrid en un partit de Copa.

6. “Rivaaaaldo!”: la sonoritat del brasiler

Rivaldo es va deixar la pell en un partit difícil -va estar a punt de suspendre’s per la pluja- contra el sempre dur Atlètic de Bilbao. Era el 9 de gener del 1999 i Puyal va convergir l’admiració de l’afició en un dels dos gols que va marcar: “Aquest crit pretenia associar-se a la sonoritat dels narradors brasilers. En aquella època ja prescindíem, de tant en tant, de la repetició clàssica del crit concret del gol i l’alternàvem amb el nom reiterat del jugador”.

7. “Gauuuuxu! Ja em puc morir!!”

El 19 de novembre del 2005 es jugava un dels clàssics més recordats, en el qual el Barça va fer una exhibició de joc que ha passat a la història. “El crit de «Gauuuxu» podia recordar Charlie Rivel. Aquell vespre, amb el Bernabéu aplaudint el Barça, mentre explicava el que passava sabia que allò que estava veient era irrepetible. És el que vaig voler donar a entendre amb «Ja em puc morir»”.

8. “Encara Messi, encara Messi!”

No va ser un gol especialment rellevant des del punt de vista de la transcendència esportiva, però l’argentí va deixar el món bocabadat amb aquella tirallonga de regatejos. Es tracta, a més, del gol que ha esdevingut més popular de tots els cantats per Puyal: Adidas el va incorporar en una campanya publicitària d’abast mundial i el vídeo a YouTube acumula milions de reproduccions. “Per a mi és una narració especial. No hi ha verbs en la frase. Tot és to i ritme. El crescendo de la seqüència permet que l’oient s’imagini l’eslàlom de l’argentí i recreï mentalment la jugada. Té un punt d’atreviment”. El contrincant d’aquest matx de Copa del Rei, jugat el 18 d’abril del 2007, era el Getafe, que va perdre 5 a 2.

9. “Tatatatà...” (o Eto’o convertit en metralleta)

Remuntada històrica d’una final de Copa a París el 17 de maig del 2006. El Barça perd 0-1, però Eto’o marca al minut 76 (i Belletti clavarà el 2-1 definitiu al 80). “«Tatatà» em va sortir espontàniament per la repetició ràpida de la frase ha marcat Eto’o (hatatetó, tatatatà ) que recorda el so del fusell metrallador. Ja se sap que el món militar i guerrer farceix de metàfores el llenguatge de l’esport”.

10. ...i “Titititití Henry” (o la sonoritat de telègraf)

La repetició sil·làbica també va ser protagonista d’aquest gol, en aquest cas d’Henry en un Barça-Madrid eufòric, jugat el 2 de maig del 2009, en el qual els blaugrana van foradar sis cops la porteria blanca. “El crit dedicat a Henry és un crit preparat, inspirat en les comunicacions via Morse”, recorda Puyal.

Tots aquests lemes se sumen a dotzenes d’altres clams que s’han fet populars a La TdP no tant per l’esclat concret d’un gol, sinó perquè s’ha caracteritzat de manera enginyosa un jugador i la repetició ha ajudat a consolidar-ho. És el cas de “Senyor Xavi”, “Don Andrés”, “Puyol és Puyol”, “Que bo que és Valdés”, “I Més i Més i Més” (fins que es transforma en “Messi, Messi Messi”) o l’al·literatiu “Impecable Piqué”. “Són fórmules que pots repetir tant com vulguis i que sorgeixen de la necessitat d’expressar, de manera individual i personalitzada, l’excel·lència de jugadors excepcionals que mantenen de manera regular un alt nivell de rendiment”, conclou el comunicador.