Una vegada un crític va definir l'humor que fèiem utilitzant un seguit de noms propis del teatre i la televisió i condimentant-los -deia- amb "salsa Capri". Al meu entendre, la salsa Capri és una substància un punt àcida, llarga de gust, amb trossets de fruits secs d'una picada casolana, d'aroma fresca i poc embafadora sortida de la verdor d'un test de balcó de barri. Una salsa lleugera que no et repeteix a mitja tarda, d'un gust que evoca el paisatge urbà, però sobretot, i molt clarament, els personatges que pertanyen a aquest paisatge. Te'n llepes els dits i, al cap de dos dies, ja en vols tornar a menjar. Una salsa que ja no és del meu temps, però que té un post gust tan persistent que ha arribat als nostres dies i, sense fer remor, inspira molts plats ben actuals.
Capri, a mi, m'arriba tard i per la televisió en forma del protagonista de la sèrie Doctor Caparrós, medicina general (i de la seqüela Doctor Caparrós, metge de poble). El que hi veig és un home que sap fer riure perquè sap descriure. Però també veig una gran tristesa que no sé si surt del que veuen els seus ulls o surt dels propis ulls i acaba impregnant tot el que veuen.
En tot cas Capri sabia com capgirar aquesta tristor per convertir-la en retrat humorístic. I ho aplaudeixo.
