Sis de La Sexta (examinen el canal)

BarcelonaAvui fa deu anys que es va posar en marxa La Sexta. Sis de les seves cares més conegudes repassen amb l’ARA les fites de la cadena des dels seus inicis fins a l’actualitat passant per l’absorció per part d’Atresmedia, del grup Planeta.

ANTONIO G. FERRERAS Com van decidir la línia editorial de la cadena, deu anys enrere?

Els pares fundadors volien un periodisme inconformista, progressista i irreverent. Però, al costat d’aquests valors, també havíem de tenir coses més prosaiques com futbol i bàsquet, perquè necessitàvem un element de seducció si volíem aconseguir que les comunitats de veïns ens antenitzessin. Per això vam apostar, per exemple, pel Mundial de bàsquet del Japó.

El 2013, José Manuel Lara va dir que volia que La Sexta “fos una cadena respectuosa amb la dreta”. Que no ho era encara i que “estaven treballant-hi”. Hi han arribat?

La fusió amb Antena 3 ens ha fet forts i va ser molt lúcid per part dels nous propietaris seguir amb fidelitat els principis fundacionals de la cadena. A partir d’aquí, el mestissatge ens ha anat bé. Nosaltres ens preocupem de fer periodisme. I és veritat que no som neutrals, perquè ningú ho pot ser. Però sí que som honestos, rigorosos i objectius.

¿Això de convertir en espectacle l’actualitat a partir de tertúlies molt polaritzades no pot acabar banalitzant la política?

No banalitzem: només fem tele i aquesta és la nostra principal obsessió. No pas l’audiència. Hem normalitzat el que es viu en democràcies madures com els Estats Units. Banalitzar? El que fem és popularitzar la política perquè l’acostem al ciutadà. A partir d’aquí, volem que tothom hi estigui representat: esquerres, dretes, nova i vella política... També independentistes i nacionalistes defensius. És cert que resulta més complicat tenir veus independentistes si ets a Madrid. Però la intenció és ser objectius i, quan no ho complim, ens queda l’espina clavada.

EL GRAN WYOMING

Quina és l’aportació de La Sexta al conjunt del panorama televisiu?

És una televisió complementària. Hi havia molta gent que, potser per ideologia, no se sentia representada per un espectre televisiu massa homogeni. La Sexta ha ajudat a tenir una representació més bona del carrer a la televisió i ho ha fet en un procés paral·lel al que ha experimentat la política, ara que podem veure gent amb rastes al Congrés.

¿Va témer per la seva llibertat, un cop la cadena va ser absorbida per Atresmedia?

No, i això que el precedent no era gaire afalagador, perquè quan Mediaset va comprar Cuatro, de les primeres coses que va fer va ser agafar el canal CNN en espanyol i convertir-lo en un de 24 hores de Gran Hermano. En el cas d’Atresmedia, l’empresa va fer una maniobra de gran intel·ligència: en comptes de convertir-la en una marca petita d’una cosa que ja emetia, van optar per deixar-li la seva personalitat.

El intermedio és el programa més veterà del canal, però segueix creixent deu anys després. Com ho fa?

Cap altra cadena hauria tingut la paciència de programar un espai així, i encara menys en prime time. Diuen que en televisió hi ha una única norma per a la franja del prime time : “Com perdre una hora en una hora”. Segons el lema, la gent vol evadir-se i ja està. Doncs no. Jo fa 30 anys que faig coses a la televisió. Durant aquest temps, m’han convidat a un munt de xerrades i tertúlies. Suposo que ho fan per tenir un element dissonant o exòtic. Jo sempre deia el mateix: “No hi ha una demanda específica de teleporqueria”. I, esclar, em contestaven: “Mira el progrelisto, com que no té audiència...” Però amb El intermedio he pogut ratificar que si expliques coses amb credibilitat i el públic aprèn, aleshores la gent et respon amb audiència.

HELENA G. RESANO

L’any passat La Sexta va aconseguir una fita: superar TVE en l’emissió simultània d’un debat electoral. ¿S’ho explica per la fortalesa de La Sexta o per la debilitat de la televisió pública?

Probablement per una barreja de les dues coses. La Sexta ha sabut ser als debats i ha complert en les cites electorals. I, sobretot des de fa tres anys, s’ha arrapat molt a l’actualitat i ha trencat la graella quan calia interrompre l’emissió per explicar durant moltes hores fets importants com les acampades del 15-M o l’eclosió de la nova política.

Després d’haver treballat amb Urdaci, és aquesta la cadena on ha tingut més llibertat?

He de dir que amb Fran Llorente també vaig treballar amb plena llibertat. El que em trobo ara és que, si t’agrada la informació, és un moment molt dolç i molt intens. No sé cap a on evolucionarem, però la sensació és que els dos últims anys s’han viscut amb una intensitat informativa inusual. I això ha creat un públic amb molta necessitat de mantenir-se informat.

¿En què es nota, des de dins, treballar a La Sexta?

Es tracta d’una redacció molt jove i que ens hem fet grans junts en aquests deu anys. També en el fet que no és una estructura gens jerarquitzada. Al contrari, és molt coral i s’hi escolten totes les veus amb el mateix pes. Això fa que, a l’hora de confegir l’escaleta, les notícies hi arribin molt debatudes i els enfocaments siguin molt rics.

ANA PASTOR

Ha sigut l’última incorporació al dream team de la cadena: quin creu que és el seu paper?

És veritat que, quan vam arribar, el vaixell ja navegava i ho feia a tota vela. Crec que el més característic o el més innovador del nostre format són els fact checks i la secció Maldita hemeroteca. La informació, el nervi, la capacitat de resposta... tot això forma part de la columna vertebral de la cadena i ens hi sentim identificats. És més petit que altres canals, però la capacitat de respondre davant l’imprevist em sorprèn de manera molt grata.

Quin hauria de ser el pròxim pas per a La Sexta? Què li falta?

Doncs seré molt concreta: faria falta un informatiu matinal que durés fins allà on comença Al rojo vivo i que estigués presentat per Cristina Pardo. Ella reuneix moltes coses que simbolitzen la cadena: dona, jove, no presentadora a seques sinó periodista, però que alhora fa molt bé de conductora. Només cal veure com va cobrir el ple d’investidura de Puigdemont per saber que pots estar tranquil·la amb gent com ella.

¿El canal s’ha beneficiat de certa tensió amb la dreta? És a dir, ¿contra el PP es viu millor?

No pas. Del que s’ha beneficiat la cadena és d’estar escoltant què passa i ensumant els canvis polítics, a l’esquerra i a la dreta. Si hi hagués un altre partit al govern, no ens hauria afectat. Nosaltres ens hem limitat a no censurar els nous partits i no hem deixat de banda assumptes que altres cadenes han ignorat. Com el tema català, per exemple. I he de dir que, a mi, aquesta cobertura que hem fet m’ha ajudat personalment a entendre moltes coses. Cada cop sóc més conscient, al marge de la ideologia que puguem tenir cadascú, del perquè de tot plegat.

JORDI ÉVOLE

Com a periodista que ha trepitjat molt el carrer, ¿quins inputs rep sobre la cadena?

El que detectes al carrer des de fa cinc o sis anys és un concepte que es podria resumir amb dales caña. Hi ha ganes, per part del ciutadà del carrer, que enfoquem cap a la classe política, que algú els canti les quaranta perquè han fet el que han volgut durant massa temps. I, per complir això, han triat una sèrie d’enviats especials, alguns dels quals som a la cadena.

I li fa gràcia?

Doncs no especialment. No hem vingut a fotre canya per fotre canya: ho volem fer amb arguments i quan toqui, no de manera gratuïta. Els mitjans sacralitzem la polèmica, però jo no crec que al ciutadà li agradi de debò, això: al final se’n cansa, sobretot si les polèmiques no estan prou fonamentades.

Salvados va fer un salt molt important d’audiència, en un moment molt concret: què creu que el va motivar?

No sé quina connexió es va produir. Nosaltres vam començar, ja abans del 15-M, a tractar alguns dels assumptes que hi va haver en aquella agenda. Suposo que un sector de la ciutadania es va sentir identificat. Però no hi havia estratègia. Veníem d’un programa en què es buscava entretenir, però el factor periodístic anava guanyant pes i deixava l’humor com un vernís. La veritat és que molts d’aquells temes no els enteníem, així que necessitàvem preguntar-ho planerament. I va coincidir que allò que vam pensar de fer va coincidir amb els gustos del carrer.

¿Creu que la cadena corre el perill de dependre en excés d’un grup d’estrelles molt limitat?

Aquest efecte passa a totes les cadenes, suposo. Se suposa que som els símbols, però el que és cert és que si no hi fossim nosaltres n’hi hauria uns altres. La cadena ha viscut relleus i ha tirat endavant. No sé quant ens deu quedar de vida, al Salvados, però segur que en vindrà un altre i es farà el seu forat. I en quatre dies ningú no s’enrecordarà de nosaltres: la televisió és així.

JOSEP PEDREROL

Com encaixen els esports en la filosofia de La Sexta?

La Sexta és informació i sota aquest paraigua hi cabem tots els que defensem el periodisme valent i plural. Al canal es respira llibertat per les quatre bandes. I en esports ens mullem. Això fem a Jugones i és el nostre segell: esports sense edulcorants, amb les seves llums i ombres.

Quina és la clau del seu èxit?

L’èxit rau en la manera com expliquem les coses. I el directe mana. És una televisió sense lligams ni pors i això ens permet ser el pols de la societat: la proximitat i la naturalitat són claus. Jo em sento un privilegiat: mostrem allò que té de bonic el futbol però també retratem els barruts. Això em permet mostrar-me com sóc, amb les meves bogeries, sense consignes. Sóc lliure, sóc feliç, sóc jo.