Publicitat
Publicitat

La cara de l'amo

La sap llarga, en Rupert Murdoch. Ara ha presentat la dimissió com a conseller dels diaris de la seva propietat al Regne Unit, a Austràlia, als EUA i a l'Índia. Ho fa perquè vol segregar els diaris -tots perden excepte el Wall Street Journal - en una companyia diferent de News Corp, que romandria com a hòlding de les seves empreses audiovisuals, que guanyen una fortuna.

Alguns llegeixen les dimissions com a conseqüència de l'escàndol de les escoltes telefòniques i les col·lisions amb el poder i la policia dels seus executius. Diuen: a) en Murdoch afluixa el control dels diaris, i b) en Murdoch perd poder. Error. Ja va avisar la comissió parlamentària que investiga els escàndols que ha viscut 40 anys entre impresos i que no els deixarà penjats: "Jo no me'n vaig enlloc". D'altra banda, en Rupert seguirà com a chairman de les dues noves corporacions. Potser no vigilarà tant el dia a dia però les dues noves empreses li estaran tan subjectes com ara News Corp.

Diuen que les revistes acaben fent la cara del seu director (o directora). Un cas exemplar és el de Vogue , molt conegut per la pel·lícula The devil wears Prada , en què es caricaturitza (no gaire) tot plegat. La dita té una segona part: que els diaris acaben fent la cara dels seus propietaris. Molts propietaris -aquí en diuen editors , encara que no editin (o sí)- no s'ho acaben de creure, perquè els sembla que el diari el fan el director, la redacció i tal. Al director, la redacció i tal també els ho sembla i així anem fent. És normal, perquè en el dia a dia és així. En el llarg termini, però, són els amos els que donen personalitat i caràcter als diaris. En Murdoch ho sap molt bé, tot això. Per això no li fa res dividir News Corp ni deixar enrere directors de tots els nivells dels seus diaris. Perquè la cara on tothom pica no és la dels directors. És la seva.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT