Publicitat
Publicitat

Un moment... eugenio

La impertinència personificada

A Eugenio el vaig veure per primer cop el 1978, a la televisió si fa no fa monolingüe d'aleshores. Després, el vaig anar seguint quan el zàping ho feia possible, tant a la televisió espanyola com a la catalana (per a la qual es va rebatejar, si recordo bé, com a Eugeni).

No me'n recordo de cap dels seus acudits perquè no eren precisament els acudits en si que em feien riure, era ell.

Amb això em refereixo, sobretot, a l'Eugenio de la Transició: al llarg d'aquells anys de manifestacions innombrables, de feixistes que anaven amunt i avall amb una pistola a la butxaca, de ràtzies aleatòries per part de la Guàrdia Civil i de la no-oficialització aparentment eterna de la llengua catalana, Eugenio era la impertinència en persona, amb el seu bilingüisme delirant, els seus ulls invisibles, la seva actitud impassible alhora que foteta.

El recordo, doncs, com una provocació: una provocació a la vista de tothom, per bé que per als programadors de la televisió espanyola -i també molts per a molts dels seus espectadors- no devia ser res més que un catalanet graciós.

Estic segur que ell sabia que, al contrari, era subtilment subversiu, en aquella època en què tot penjava d'un fil.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT