Publicitat
Publicitat

Un tast de català

Aglutinacions (6) Déu n'hi do o deunidó?

L'ús de déu n'hi do com a empàtica interjecció ponderativa és cada dia més viu en llengua oral però, en l'escrita, l'entrebanca una escriptura complexa que, a més, fa difícil trobar-lo al diccionari. Al DIEC apareix dins l'entrada déu disfressat de "Déu li'n do [o Déu n'hi do]". La forma Déu li'n do no ha existit mai en català: és un monstre de Frankenstein resultat d'ignorar que un gir idiomàtic és un bloc que no es pot retocar per dins. Un monstre encara més aberrant quan n'hi ja derrota li'n en un context sintàctic lliure.

Però costa molt veure que és un bloc si no hi ajuda la grafia. Escriure adéu-siau en lloc de a Déu siau impedeix que un geni ens fa ci dir a Déu sigueu i, a més, fa que tingui una entrada pròpia al diccionari. S'ha proposat déu-n'hi-do però, posats a fer el pas, potser val més escriure de unidó . Algú dirà que indueix a fer neutra la e , però això ja passa en altres aglutinacions, com ara benvingut , en què l'ac cent secundari bloqueja la neutralització. I és que el compost trisil·làbic permet un segon accent sense violar l'alternança tònica-àtona.

Però la millor prova que deunidó ja no són quatre paraules sinó una és deunidoret . Aquest diminutiu popular, que ja trobem a l'Al cover-Moll, demostra fins a quin punt per al parlant deunidó és una unitat com ho pot ser poc o bastant . Un diminutiu que separa deunidó de déu meu o si déu vol i fa evident que ja no és locució sinó paraula independent.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT