Publicitat
Publicitat

ESMOLET DE PARAULES

Agnosticisme

En sentit popular, és agnòstic qui, a diferència de l'ateu, no afirma ni nega Déu. Però si filem més prim, és algú que creu que les preguntes més transcendents se ran sempre misteris, perquè desborden els límits de la raó.

El terme, creat pel biòleg anglès T.H. Huxley el 1869, expressa un "no ho sé" tan humil davant tot el que queda fora de la ciència com desafiant amb els dogmes religiosos.

L'agnòstic, com Sòcrates, afirma saber que no sap, i enfonsa el xi rin guito als que trepitjant misteris pro clamen certituds inventades que s'aprofiten de la por i la ignorància.

S'obliga, doncs, a viure en el neguit de no saber on anem i d'on venim. Però dir que la raó no hi pot fer llum no impedeix creure, íntimament i de manera irracional, en alguna cosa que ajudi a viure.

Si certes creences ens fan més feliços i ens milloren com a persones, no tenir-les perquè no són racionals és un mal negoci. Kant deia: "Limita el saber per deixar espai a la fe". L'ateu no en deixa: afirma que el misteri no existeix. I el dogmàtic tampoc: assegura que el coneix.

Sempre he pensat que el dogma catòlic, en el seu sentit més carca, és tan poc compatible amb la fe com l'ateisme. Per poder tenir fe cal ser una mica agnòstic, perquè la fe és justament creure en el que res ni ningú pot garantir que existeixi.

"I per què hi hem de creure?", pregunta algú. "Si a tu et va bé no fer-ho, endavant", li respondria jo.

Però n'hi ha que som tan poca cosa que sense una mica de fe no ens en sortim.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT