Alimentar la bèstia

PRESÈNCIA. Si Donald Trump hagués hagut de pagar tota la presència mediàtica d’aquesta campanya a preu de publicitat s’hauria gastat gairebé 2.000 milions de dòlars, segons càlculs d’un estudi publicat pel New York Times. En canvi, la cobertura gratuïta que ha rebut Hillary Clinton s’estima en 746 milions. El magnat novaiorquès ha sabut manipular la televisió amb declaracions escandaloses. Ha utilitzat Twitter per mobilitzar els fidels i influir en l’agenda dels mitjans tradicionals. Ha insultat periodistes o els ha prohibit l’entrada als mítings, en un país on els mitjans es preocupen de fer l’exercici de comprovar el grau de falsedats i inconsistències que hi ha en els discursos de campanya dels polítics. I, malgrat tot, la premsa l’ha seguit, ha amplificat el seu missatge, s’ha escandalitzat amb les seves amenaces i li ha ofert articles, anàlisis, hores de televisió, ha comprat cadascuna de les contraprogramacions que la seva campanya difonia per eclipsar qualsevol altre titular o qualsevol altre candidat.

DILEMA. Europa porta dècades discutint com s’han de tractar mediàticament els populismes. A mitjans dels 90 la premsa sueca va ser molt reticent a parlar de l’aparició d’una força política que molts consideraven inacceptable, els extremistes de Demòcrates de Suècia, i se’ls va excloure dels debats. A Bèlgica, en canvi, el raonament va ser el contrari: si l’extrema dreta flamenca formava part del Parlament havia de tenir la quota de presència que li corresponia (amb la incòmoda sensació que produïa veure la normalització mediàtica del discurs xenòfob i l’amable aparició dels seus líders compartint complicitats i bromes amb els diputats d’altres formacions). A Alemanya el moviment xenòfob Pegida ha començat una autèntica guerra, amb atacs violents inclosos, contra una premsa que consideren hostil i mentidera quan es tracta d’informar de les seves concentracions. En tots els casos el resultat ha sigut el mateix: el populisme extremista ha pujat electoralment, al marge de les cobertures mediàtiques més o menys favorables.

RESPONSABILITATS. La premsa dels Estats Units està en ple debat sobre la suposada responsabilitat que ha tingut -o no- en l’ascens de Trump. L’editorialista del New York Times Nicholas Kristof escrivia la setmana passada un polèmic article en què reconeixia la seva “part de culpa” i reproduïa les declaracions d’una periodista que qualificava el magnat novaiorquès com “el filó” que necessitaven “uns mitjans de comunicació insegurs sobre el seu futur i la seva supervivència financera”. Trump representa molt més que “els «m’agrada», l’augment de vendes dels diaris o la mina d’or dels clics a les notícies més llegides de la web”, diu l’article. Potser els periodistes han fet gran la bèstia, però Trump ha estat també “el crac de l’addicte” -en paraules de la periodista-, una falsa taula de salvació momentània.

La confiança de la societat nord-americana en els seus mitjans de comunicació està a nivells històricament baixos, i la dels votants republicans fins i tot per sota de la mitjana. El més interessant d’aquest mea culpa, però, va més enllà dels exabruptes d’un candidat que, en mig any, ha passat de pallasso excèntric a possible presidenciable. La premsa s’adona, finalment, que Trump és, sobretot, un símptoma. El milionari s’erigeix en el portaveu d’uns Estats Units que se sentien oblidats, també pel discurs oficial dels mitjans de comunicació. L’emergència de Trump s’explica també per la força dels seus seguidors.