Publicitat
Publicitat

Amadeus

Una feliç coincidència ha fet que aquests dies es puguin trobar a les llibreries la reedició dels Quaranta anys d'advocat , d'Amadeu Hurtado (1875-1950), i les esperades Memòries d'un somni , del seu nét, l'advocat i economista Amadeu Cuito, nascut el 1936. Si hi suméssim l' Epistolari francès , les cartes que Ferran Cuito, gendre d'Hurtado i pare de l'Amadeu, va intercanviar amb Nicolau d'Olwer en l'exili de la postguerra, resulta que ens trobem davant d'una de les visions de la història de l'últim segle del nostre país més lúcides, elegants i intel·ligents.

Les monumentals memòries d'Hurtado, aquella llarga carta que l'avi no acabava mai -en la imatge que va quedar-li al seu nét, l'Amadeu, quan aquell es tancava en el seu estudi de l'apartament de Perpinyà, on l'exili havia ancorat la família per escriure la història del seu temps-, les ha acabat, gairebé setanta anys després, Cuito, a la seva casa de Barcelona.

"És en la petita història on es descobreixen amb més claredat els factors essencials de la història veritable", afirma, amb la seguretat pròpia d'un home que havia vist fracassar per complet tots els seus somnis, don Amadeu -el vell Hurtado-, una de les grans figures polítiques de Catalunya, amic personal d'Alcalá Zamora i Macià, conseller i diputat. I a fe que és a través de la seva prosa compacta i sense ni una fissura, empeltada d'una finíssima i àcida ironia i un gust poderós pel detall i l'anècdota saborosa, que Hurtado explica, com qui no vol la cosa, mig segle de vida catalana. Testimoni directe dels grans combats ideològics d'un segle que hauria de veure cremar totes les ideologies, Hurtado passeja el seu mirall stendhalià per una Catalunya que primer, amb la Solidaritat, va despertat al catalanisme, i després, amb la República, va enfonsar-se en la gola del llop.

Les memòries de Cuito -escrites si fa no fa amb la mateixa edat que quan el seu avi es va posar a escriure les seves-, més descriptives, més proustianes, excel·lentment escrites, arrenquen i tornen al mateix fet clau en la història familiar -i del país-: la guerra del desastre nacional. El lector, doncs, assisteix al seu primer desvetllament a una nova terra i una nova cultura, la francesa, enmig d'un exili que es feia la il·lusió que la II Guerra Mundial capgiraria l' statu quo . Però Cuito enfoca la diàspora des dels seus ulls de nen, grossos com unes taronges, i això li dóna un punt de vista molt atractiu. És un altre exili , poc tràgic, fet de jocs i entremaliadures, i que contrasta amb les reunions inacabables i les eternes i tortuoses lluites polítiques que mantenien els adults. Després, l'adolescència i la joventut, marcada per la literatura i la lectura, per Claude Simon i La Recherche , pels primers viatges a Catalunya -on un jove francès com ell xoca amb el cartró pedra i les convencions que la societat catalana s'havia construït amb la dictadura-, i, sobretot, condicionada per un fet que, políticament, el marcaria per sempre: la coneixença de Josep Pallach. Acabats els estudis, escull marxar als Estats Units, on viurà gran part de la seva vida, i on se situen, pel meu gust, algunes de les millors pàgines del llibre. No cal puntualitzar que Cuito es declara rendit al way of life americà -igual que un gran amic seu, Eugeni Xammar-. De fet, Cuito es mou en un triangle format per un costat de cultura francesa, un altre de praxi americana i un tercer de política catalana. I, finalment, la darrera part de les Memòries , que explica en detall la seva participació en la lluita antifranquista al costat de Pallach (i que deixa per a la història gran unes pàgines antològiques sobre el president Tarradellas).

Però el més fascinant de tot, si es llegeixen les dues memòries amb atenció, és com poden arribar a assemblar-se. D'acord, Hurtado és un liberal clàssic i Cuito un socialdemòcrata ortodox, un es mourà en Acció Catalana i l'altre en el PSC Reagrupament, però són dos hurtadistes de cap a peus. En els dos hi ha una ironia molt semblant, una defensa contundent de les seves posicions, i la seguretat que es pot sobreviure políticament en la minoria, a base d'arborar les banderes de l'antidogmatisme, la llibertat de pensament i la tolerància. Impertinents i antipopulistes, amb un horror atàvic a la improvisació, el caprici o el fanatisme (per tant, anticomunistes i antimarxistes tota la vida). Cultes, compromesos amb el seu país, cosmopolites. El refinat exemple d'una burgesia catalana que aspirava a servir al seu país per la força de la intel·ligència. I és que aquest és el punt essencial d'avi i nét: el fet d'assumir el catalanisme amb total naturalitat, com un dret, però també com un deure. Quid pro quo .

Cap dels dos no té sentit sense Catalunya; tampoc cap dels dos no es pot deslligar de la derrota de la guerra. Afirma Cuito que per entendre un país s'ha d'haver llegit la seva literatura. Acostuma a tenir raó. Però potser poques vegades tanta raó, un cop llegides les memòries dels dos Amadeus.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT